Els mestres haurien de fer com el tinent Daniels, dirigir i repartir la investigació. El tinent Daniels, prim, negre, impecable amb la seva corbata crema... En Pryzbylewski, el noi blanc sempre amb la carpeta a la ma, farà qualsevol cosa per no marxar del seu costat...
El meu amic Dani portava dies parlant-me d'una sèrie que estava veient, policíaca, molt lenta, bona, però bona bona de veritat. Em va passar la primera temporada de The Wire i me la vaig empassar sencera. És el millor que he vist mai provinent de la televisió. Un equip d'investigadors que es dediquen a destapar els negocis de la droga i la corrupció a Baltimore sota la direcció del tinent Cedric Daniels.
Hi vaig pensar dissabte al matí, mentre visitàvem l'Institut la Sedeta en funcions paternals i mantenia una interessantíssima conversa amb la Maria Teresa, la professora de ciències sobre la introducció dels ordinadors a les aules. Em deia que hi veu coses bones i dolentes. Que no ho acaba de veure clar... però que ja troba a faltar les eines multimèdia quan treballa ara amb llibres. I jo li explico el que porto pensant fa mesos, després de diversos contactes amb el món educatiu. Que posar ordinadors a l'aula és posar-hi una bomba sota el model de relació que hi ha hagut fa 500 anys entre professor i alumnes, tot i que molta gent sembla que no se n'adoni. Fa pocs dies un professor es queixava a televisió que des de dalt de la tarima no sabia que miraven als portàtils els nens... Si hi ha ordinadors no hi pot haver tarima! ni taules mirant totes a la pissarra! No ho veuen? La classe física com la coneixem està morta. Les taules en grups i el professor passejant. Un professor que no dóna continguts, sinó que planteja preguntes i encarrega investigacions a cada grup ha de configurar l'espai d'una altra manera. Ha de fer com Daniels.
Com Daniels.
Els arxius britanics ho han descobert i Andrew Payne ho explicava al DISH 2009. Don't illustrate, INVESTIGATE!
DISH2009 - Keynote Andrew Payne from DISH2009 on Vimeo.
Al tinent Daniels a The Wire li donen un grup d'aparents inútils. Potser el pitjor és Pryzbylewski, l'endollat pel seu sogre Valcheck. Daniels clava a la pissarra les fotos i les pistes, planteja les preguntes a resoldre i poc a poc treu de cadascun les seves virtuts, tots participen, tots aprenen. Pryzbylewski, apartat del carrer per ser un pèssim policia, per primer cop demostra la seva utilitat, de fet demostra un cervell privilegiat per desxifrar codis. Entre tots la xarxa de coneixement es va fent més espessa sobre la pissarra fins que troben molt més del que buscaven.
Mai Pryz ha demostrat tant. Mai Pryz ha après tant. Learning by doing!
I quan el seu sogre, carregat de medalles, intenta retornar-lo al seu destí rutinari, quan el vol treure del costat de Daniels, Pryz esclata.
Estic segur que hi ha ja professors que fan el que feia Daniels. I els seus alumnes aprenen com mai. I demostren com mai. I no voldran tornar mai més una classe amb tarima.
Nina Simon, la participació i el Museu Picasso
12 de gener 2011
"En aquesta sala hi ha el futur dels museus catalans a Internet" Això em va dir una amiga després de fer una mirada a la munió d'assistents a la conferència de Nina Simon al Museu Picasso. I era estrictament real. Hi havia pràcticament tothom que ha fet alguna cosa en aquest sector...
No és estrany perquè Nina Simon és un dels referents per tots aquells que treballem a la cultura des d'Internet. Des del seu blog Museum 2.0 ha liderat una concepció dels museus diferent de l'habitual, lluitant a cada pam per unes institucions participatives a la xarxa, i des de fa un parel d'anys, per unes institucions que passin al món real l'actitud i l'obertura que tenen a Internet. Una proposta que ha sintetitzat en el seu llibre "The participatory museum" i que venia a presentar fa unes setmanes convidada pel Museu Picasso a fer una conferència i també un taller. A patrimoni.gencat vam aprofitar per fer-li una entrevista, que teniu més avall, al final del post.
Recomano... o millor dit, considero obligatòria... la lectura tant del blog de la Nina com del seu llibre per a qualsevol professional del patrimoni. La seva visió de la participació del públic en el museu no és en absolut naïf, valora la participació però no per se, ha de respondre a un objectiu. És bona? si. Però ha de tenir un sentit. Si no, no serveix. I després la seva formació (és enginyera!) la porta a buscar sempre el métode, la identificació del problema i la solució. I el seu llibre és un catàleg de propostes senzilles immediatament aplicables. Una mina.
El taller va ser d'aquells que es recorden, la veritat. No vam fer gaire teoria, ja l'haviem fet al matí a la conferència que va estar farcida a més d'exemples pràctics de museus que l'havien posat en marxa. Molt aviat ens va posar a treballar als assistents: feu una pregunta en un full i contesteu les dels vostres companys. Al cap d'uns minuts veiem quines preguntes funcionaven i quines no. La meva era molt bonica i interessant però donava com a respostes si i no. Error fatal. Això no ens diu res del visitant, ell no aportarà res. Aprendre fent. I vam seguir en grups amb una feina a la sala. El meu grup era d'excepció, ni més ni menys que Conxa Rodà (la culpable de tenir la Nina a Barcelona), la Sònia Lòpez del Macba i la Laura Solanilla de la UOC a més d'un servidor. La foto (© Museu Picasso) per demostrar-ho:
Per qui no se n'hagi adonat, La Nina, la Conxa i la Sònia, totes tres han guanyat en els últims anys el premi a millor web de museus del món al Congrés Museums and the Web... Un grup de luxe...
Tornant al que vam fer, havíem d'extreure una pregunta a fer al públic a la sala de las Meninas, i vam estar intentant entendre quina era l'essència del que estàvem veient. Picasso obsessionat pel quadre de Velázquez fins al punt de pintar-lo més de 40 vegades. Picasso com a bèstia imparable. Picasso com a destructor de la història de l'art. Picasso com a amant desesperat de l'art de veritat i per tant de Velázquez. La passió, l'obsessió. I neix la possible pregunta: que t'apassiona a tu tant com fer-ne 40 versions? I la Nina, a la realització com sempre. On poseu la pregunta? com es respon? com funcionarà?
Van ser només uns minuts però treballar amb cervells privilegiats com els que m'acompanyaven és un plaer que no s'oblida.
Si voleu més cròniques sobre la jornada mireu-vos la del blog del Museu Picasso, molt completa, amb vídeo i les fotos que van fer. El Janquim del 3cat24 també en va fer una bona crònica.
I finalment la Nina davant la càmara.
No és estrany perquè Nina Simon és un dels referents per tots aquells que treballem a la cultura des d'Internet. Des del seu blog Museum 2.0 ha liderat una concepció dels museus diferent de l'habitual, lluitant a cada pam per unes institucions participatives a la xarxa, i des de fa un parel d'anys, per unes institucions que passin al món real l'actitud i l'obertura que tenen a Internet. Una proposta que ha sintetitzat en el seu llibre "The participatory museum" i que venia a presentar fa unes setmanes convidada pel Museu Picasso a fer una conferència i també un taller. A patrimoni.gencat vam aprofitar per fer-li una entrevista, que teniu més avall, al final del post.
Recomano... o millor dit, considero obligatòria... la lectura tant del blog de la Nina com del seu llibre per a qualsevol professional del patrimoni. La seva visió de la participació del públic en el museu no és en absolut naïf, valora la participació però no per se, ha de respondre a un objectiu. És bona? si. Però ha de tenir un sentit. Si no, no serveix. I després la seva formació (és enginyera!) la porta a buscar sempre el métode, la identificació del problema i la solució. I el seu llibre és un catàleg de propostes senzilles immediatament aplicables. Una mina.
El taller va ser d'aquells que es recorden, la veritat. No vam fer gaire teoria, ja l'haviem fet al matí a la conferència que va estar farcida a més d'exemples pràctics de museus que l'havien posat en marxa. Molt aviat ens va posar a treballar als assistents: feu una pregunta en un full i contesteu les dels vostres companys. Al cap d'uns minuts veiem quines preguntes funcionaven i quines no. La meva era molt bonica i interessant però donava com a respostes si i no. Error fatal. Això no ens diu res del visitant, ell no aportarà res. Aprendre fent. I vam seguir en grups amb una feina a la sala. El meu grup era d'excepció, ni més ni menys que Conxa Rodà (la culpable de tenir la Nina a Barcelona), la Sònia Lòpez del Macba i la Laura Solanilla de la UOC a més d'un servidor. La foto (© Museu Picasso) per demostrar-ho:
Per qui no se n'hagi adonat, La Nina, la Conxa i la Sònia, totes tres han guanyat en els últims anys el premi a millor web de museus del món al Congrés Museums and the Web... Un grup de luxe...
Tornant al que vam fer, havíem d'extreure una pregunta a fer al públic a la sala de las Meninas, i vam estar intentant entendre quina era l'essència del que estàvem veient. Picasso obsessionat pel quadre de Velázquez fins al punt de pintar-lo més de 40 vegades. Picasso com a bèstia imparable. Picasso com a destructor de la història de l'art. Picasso com a amant desesperat de l'art de veritat i per tant de Velázquez. La passió, l'obsessió. I neix la possible pregunta: que t'apassiona a tu tant com fer-ne 40 versions? I la Nina, a la realització com sempre. On poseu la pregunta? com es respon? com funcionarà?
Van ser només uns minuts però treballar amb cervells privilegiats com els que m'acompanyaven és un plaer que no s'oblida.
Si voleu més cròniques sobre la jornada mireu-vos la del blog del Museu Picasso, molt completa, amb vídeo i les fotos que van fer. El Janquim del 3cat24 també en va fer una bona crònica.
I finalment la Nina davant la càmara.
Etiquetas:
Conxa Rodà,
Laura Solanilla,
Museu Picasso,
Nina Simon,
participació,
Sònia López
El piso. La nova TV
12 de novembre 2010
Cada dia veig menys la TV. Però cada dia veig més TV... a Internet. I avui he descobert una petita joia: El Piso. He arribat per un irreverent vídeo d'una noia ensenyant els pits al Papa des d'un balcó. Del vídeo passo a Producciones Barrocas i Serge González i descobreixo que "el Piso" és una sèrie. El primer capítol és una mica cutre però té "algo". El segon ja té gràcia. I el tercer està rodat amb bona càmara (una rèflex, la bomba visual) i els personatges ja estan perfectes. Les músiques, els diàlegs, les situacions... I ja estic esperant el quart amb més ganes que el House o el Castle...
Model de negoci? No en tenen. Però jo pagaria un o dos euros a Producciones Barrocas perquè filmessin el quart. I segur que hi ha més gent com jo. I quan s'acabi la sèrie fem una festa amb tots els micropatrocinadors, ens presenten a Llanetes i a Coco (ella és molt mona però per mi... la Laura...) i ens donen una samarreta que digui "Jo he pagat un capítol d"el Piso".
Vale no té res a veure amb museus. Però és el segle XXI.
Model de negoci? No en tenen. Però jo pagaria un o dos euros a Producciones Barrocas perquè filmessin el quart. I segur que hi ha més gent com jo. I quan s'acabi la sèrie fem una festa amb tots els micropatrocinadors, ens presenten a Llanetes i a Coco (ella és molt mona però per mi... la Laura...) i ens donen una samarreta que digui "Jo he pagat un capítol d"el Piso".
Vale no té res a veure amb museus. Però és el segle XXI.
Gaudí, la Sagrada Família i Twitter
07 de novembre 2010
1. Twitter com a eina de recollida d'opinió. Visc just al davant de la Sagrada Família a Barcelona, i avui he vist des del balcó tot el sarau de la visita del Papa. Després m'he connectat al Twitter i he descobert que estava literalment bullint de missatges i opinions, m'hi he afegit i he seguit algunes cerques com sagrada família o el hashtag #papabcn . Resultat: Des de descobrir que la CNN ha fet un especial sobre el tema fins a la resposta dels homosexuals. Gent que s'afegeix al missatge de pau de l'església i gent que fa veure que les dones només han participat a la cerimònia per netejar l'altar i el terra. Twitter: una eina per copsar les opinions sobre qualsevol esdeveniment, institució o concepte? Dons cada dia més.
2. La Sagrada Família. L'edifici projectat per Gaudí ha estat fins ara una mica una mona de Pasqua formada per les quatre torres que va arribar a construir l'arquitecte més la continuació, indescriptiblement lletja de la façana de la Passió i la nova façana del carrer Mallorca que quan estigui acabada serà un horror digne de la Hammer. El problema és que Gaudí no era un arquitecte modern, avançat al seu temps, com s'entesten a dir molts estudiosos. No, com em va fer veure en Pere Beseran, Gaudí en realitat és l'últim arquitecte medieval. No fa servir plànols sinó maquetes, planeja una estructura sobre la qual va guarnint les superfícies a mesura que va construïnt. La façana de la Passió en la seva concepció original era una muntanya d'ossos i tendons, absolutament esfereïdora. El que han fet és una estructura buida de significat. Una mona de Pasqüa. I la façana del carrer Mallorca... ja la veureu quan la vagin fent...
Però l'interior. Atenció a l'interior. Aquí l'estructura és tan potent, tan complexa que fins i tot sense ornament s'imposa. El bosc, les columnes com arbres que esclaten en branques, la llum que arriba pel mig de les fulles, des del cel. Per lletjos que siguin els vitralls i les decoracions que hi vagin penjant, és igual, l'espai s'imposa, és un buit únic al món (algú recorda Bruno Zevi?).
Ens agradi o no, a partir d'ara la imatge de la Sagrada Família, i per tant molt sovint també la de Barcelona i de Catalunya serà aquest bosc de colors i llum.
Postdata: Galeria de fotos una mica antropològica de la visita del Papa...
2. La Sagrada Família. L'edifici projectat per Gaudí ha estat fins ara una mica una mona de Pasqua formada per les quatre torres que va arribar a construir l'arquitecte més la continuació, indescriptiblement lletja de la façana de la Passió i la nova façana del carrer Mallorca que quan estigui acabada serà un horror digne de la Hammer. El problema és que Gaudí no era un arquitecte modern, avançat al seu temps, com s'entesten a dir molts estudiosos. No, com em va fer veure en Pere Beseran, Gaudí en realitat és l'últim arquitecte medieval. No fa servir plànols sinó maquetes, planeja una estructura sobre la qual va guarnint les superfícies a mesura que va construïnt. La façana de la Passió en la seva concepció original era una muntanya d'ossos i tendons, absolutament esfereïdora. El que han fet és una estructura buida de significat. Una mona de Pasqüa. I la façana del carrer Mallorca... ja la veureu quan la vagin fent...
Però l'interior. Atenció a l'interior. Aquí l'estructura és tan potent, tan complexa que fins i tot sense ornament s'imposa. El bosc, les columnes com arbres que esclaten en branques, la llum que arriba pel mig de les fulles, des del cel. Per lletjos que siguin els vitralls i les decoracions que hi vagin penjant, és igual, l'espai s'imposa, és un buit únic al món (algú recorda Bruno Zevi?).
Ens agradi o no, a partir d'ara la imatge de la Sagrada Família, i per tant molt sovint també la de Barcelona i de Catalunya serà aquest bosc de colors i llum.
Postdata: Galeria de fotos una mica antropològica de la visita del Papa...
Etiquetas:
arquitectura,
Gaudí,
Sagrada Família,
Twitter
Internet, patrimoni i arqueologia
24 d’octubre 2010
El proper dimecres 27 faig una sessió al Màster d'Arqueologia de la UB convidat per Jordi Tresserras. Per aquesta classe he adaptat els continguts que tenia sobre presentació del patrimoni a Internet a la temàtica arqueològica, recollint exemples, actualitzant alguns enllaços i introduint algun concepte nou com la discussió sobre els drets de publicació, que en el món arqueològic... és molt necessari. ejem... Si ara les teles estrenen les sèries a Internet doncs jo també. Aquí teniu el powerpoint.
I ara no cal anar a classe? Al contrari... a classe sempre poso algún extra... je je.
I ara no cal anar a classe? Al contrari... a classe sempre poso algún extra... je je.
Etiquetas:
albert sierra,
arqueologia
Subscriure's a:
Missatges (Atom)