iPads a Pompeia. Ui que guai...

29 de setembre 2010

L'arqueologia és un dels sectors del patrimoni que juntament amb la restauració de béns mobles s'han tecnificat més en la última dècada. Moure dades, dibuixos, fotografies... els portàtils són ja un estri obligat i la digitalització de les dades també. Hi ha però qui encara fa un pas més i aprofitant la nova joguina d'Apple, l'hipnòtic iPad, es plantegen aconseguir un procés de treball sense papers, digital des de l'inici comptant que la petita bèstia organitza les fotos, permet dibuixar directament, escriure, anotar sobre les fotos, moure bases de dades i a sobre la bateria et dura tot un dia sense endollar... arrrrggg perquè no se m'ha acudit a mi abans... Vull ser arqueòleg i excavar amb un iPad, arrrrgggg!!!! ejem... perdò...

La Universitat de Cincinnati té un projecte d'excavació a Pompeia pel qual han fet aquesta aposta, iPad com a eina de treball digital. I si és veritat el que diuen... és un encert espectacular. L'article on ho expliquen aquí en versió original i aquí traduït al català gràcies a Google. No us perdeu les fotos su-per-guai-chis a la pròpia web d'Apple i l'explicació/venda de moto a sota (i en català també...).

Gràcies mil a la Mariona Aragay de l'ICAC per difondre la història via Twitter. És una autèntica catalitzadora del canvi.

Càpsules 2.0: El Museu de Toulouse

22 de setembre 2010

Un tweet de Conxa Rodà em porta a mirar el Museu de Toulouse a Twitter i el seu espectacular projecte d'Internet, tot present a Netvibes. La última és un acord amb Wikimedia Commons per oferir les imatges del museu i que es carreguin a Wikimedia/Wikipedia. Ja us podeu imaginar quina és la meva opinió al respecte... i el que demanaria als museus del nostre país... ejem...

De Niaux a Joan Miró. L'art essencial

11 de setembre 2010

A la vida de tota persona sensible a l'art hi ha moments que queden gravats a la memòria com els talls d'un punyal que t'esquinça la pell i et deixa cicatrius per sempre més a l'ànima.

Aquell migdia a París quan, per error, el sol va inundar el quadre de Monet. El so de la campana enmig del silenci en una plaça immensa on milers de persones esperaven el Palio a Siena. El vertígen davant del quadre de Jackson Pollock al Moma o dels vermells de Rothko a la Miró.

I ara Niaux. El cop de puny a l'estòmac, el nus a la gola, l'aire que et falta quan enmig de la foscor, en la immensa sala negra, després de caminar gairebé un kilòmetre amb llanternes endinsan-te en les entranyes de la terra, de sobte s'obre un llum i veus allà davant teu, els animals, purs, vius, perfectes… et sents al costat dels homes que els dibuixaren fa 14.000 anys. Notes que els seus cors i les seves mans són encara el teu cor i les teves mans, res no ha canviat en l'essència de l'home en aquests milenis.

I quan surts de la cova, busques resposta a la pregunta. Perquè? Perquè allà, infinitament endis? Perquè els cavalls i els bisons sempre?

I llegeixes les diferents explicacions. Propiciar la cacera? La lectura estructuralista? no, no… I llavors arribes a Jean Clottes i la seva proposta del xamanisme, tan criticada per alguns, i pàgina a pàgina tot es desvetlla. Hi ha arguments poc sostenibles en la seva teoria però el fons, el motiu essencial d'aquestes pintures, de com són i perquè estàn allà es fa evident en la seva veritat. El xaman era la persona amb la capacitat de connectar amb "l'altre món" a partir d'un ritual que els transporta en esperit. Diferents pobles han fet perviure fins a temps recents aquest ancestre de les religions. La cova com lloc del ritus, com a entranya de la terra, com lloc màgic, amb parets  que il·luminades amb poc més que una torxa són un lleu tel entre el nostre món i el dels esperits. Imagines el ritus, tocar les parets plenes de formes, els esperits que venen a la ment del xaman i parlen per la seva boca davant de la resta de la tribu que l'acompanya. Homes al seu voltant, però nens també, potser futurs xamans al seu torn. I un cop ha passat tot, un cop el xaman retorna en si, com ell mateix repassa amb els dits les fissures de les parets, les vores que insinúen les formes animals i com amb traça infinita pinta els esperits que li han parlat, pinta les formes que ha vist, símbols purs, vius, essencials.

No són animals, són déus.

I setmanes després al despatx per un atzar has de posar-te davant d'un quadre de Joan Miró. I et toca fer una mica de recerca, llegir el que deia de la seva pintura, i repasses dibuixos preparatoris i mires un altre cop el quadre que has de fotografiar, les gruixudes pincellades negres, les petites sagetes a llapis...

I tot es fa evident un altre cop. És l'art en essència, el do sagrat de fer visible amb la potència d'un cor pur allò que és màgic, allò que és real més enllà del món físic amb una mà tensa com el metall o dolça com l'aigua.

És la mateixa ma del xaman.

L'essència de l'home no ha canviat en milers d'anys. I Joan Miró va ser l'últim xaman de la nostra tribu.

Desconnexió digital...


Bon dia a tots els seguidors d'aquest blog, especialment als fidels que em recorden que des del juny que no hi he escrit res!

Que estàs desconnectat? Em pregunten. I la resposta és que si. Que he escrit només quatre coses al Facebook i al Twitter i que fa temps que no repasso Internet a la recerca de novetats interessants. Durant el juny i el juliol per dedicació a la feina i a la família i durant l'agost per desconnexió voluntaria i total de la vida d'Internet. Necessitava mirar més lluny de la pantalla. Veure en analògic i no en digital. Mirar patrimoni cultural i natural sense pensar en com comunicar-lo via web, sense pensar en què fer a Twitter perquè la gent hi vagi. Simplement disfrutant com un visitant normal.

Arriba el setembre i tornem progressivament a la vida diària, a la recerca i a la difusió, amb les piles carregades i amb algunes idees noves provinents d'aquest mes de vida al món real.

Benvinguts!