De Niaux a Joan Miró. L'art essencial

A la vida de tota persona sensible a l'art hi ha moments que queden gravats a la memòria com els talls d'un punyal que t'esquinça la pell i et deixa cicatrius per sempre més a l'ànima.

Aquell migdia a París quan, per error, el sol va inundar el quadre de Monet. El so de la campana enmig del silenci en una plaça immensa on milers de persones esperaven el Palio a Siena. El vertígen davant del quadre de Jackson Pollock al Moma o dels vermells de Rothko a la Miró.

I ara Niaux. El cop de puny a l'estòmac, el nus a la gola, l'aire que et falta quan enmig de la foscor, en la immensa sala negra, després de caminar gairebé un kilòmetre amb llanternes endinsan-te en les entranyes de la terra, de sobte s'obre un llum i veus allà davant teu, els animals, purs, vius, perfectes… et sents al costat dels homes que els dibuixaren fa 14.000 anys. Notes que els seus cors i les seves mans són encara el teu cor i les teves mans, res no ha canviat en l'essència de l'home en aquests milenis.

I quan surts de la cova, busques resposta a la pregunta. Perquè? Perquè allà, infinitament endis? Perquè els cavalls i els bisons sempre?

I llegeixes les diferents explicacions. Propiciar la cacera? La lectura estructuralista? no, no… I llavors arribes a Jean Clottes i la seva proposta del xamanisme, tan criticada per alguns, i pàgina a pàgina tot es desvetlla. Hi ha arguments poc sostenibles en la seva teoria però el fons, el motiu essencial d'aquestes pintures, de com són i perquè estàn allà es fa evident en la seva veritat. El xaman era la persona amb la capacitat de connectar amb "l'altre món" a partir d'un ritual que els transporta en esperit. Diferents pobles han fet perviure fins a temps recents aquest ancestre de les religions. La cova com lloc del ritus, com a entranya de la terra, com lloc màgic, amb parets  que il·luminades amb poc més que una torxa són un lleu tel entre el nostre món i el dels esperits. Imagines el ritus, tocar les parets plenes de formes, els esperits que venen a la ment del xaman i parlen per la seva boca davant de la resta de la tribu que l'acompanya. Homes al seu voltant, però nens també, potser futurs xamans al seu torn. I un cop ha passat tot, un cop el xaman retorna en si, com ell mateix repassa amb els dits les fissures de les parets, les vores que insinúen les formes animals i com amb traça infinita pinta els esperits que li han parlat, pinta les formes que ha vist, símbols purs, vius, essencials.

No són animals, són déus.

I setmanes després al despatx per un atzar has de posar-te davant d'un quadre de Joan Miró. I et toca fer una mica de recerca, llegir el que deia de la seva pintura, i repasses dibuixos preparatoris i mires un altre cop el quadre que has de fotografiar, les gruixudes pincellades negres, les petites sagetes a llapis...

I tot es fa evident un altre cop. És l'art en essència, el do sagrat de fer visible amb la potència d'un cor pur allò que és màgic, allò que és real més enllà del món físic amb una mà tensa com el metall o dolça com l'aigua.

És la mateixa ma del xaman.

L'essència de l'home no ha canviat en milers d'anys. I Joan Miró va ser l'últim xaman de la nostra tribu.