Fons Centelles. Quants errors

03 de desembre 2009



Tinc sobre la taula el catàleg de l'exposició que se li va dedicar a Agustí Centelles a la primavera fotogràfica del 1988. L'he baixat del prestatge dels meus llibres de capçalera, on està des de fa 21 anys. I on ara té al costat a Irving PennMan RayAtget, William Klein, RenauCatalà-Roca i a Joan Fontcuberta. El mateix Fontcuberta que em va obrir els ulls a la fotografia i que signa el text del catàleg de Centelles. Una exposició extraordinària. Amb còpies fetes per Manel Serra, el meu antic professor de revelat fotogràfic.

La meva dona, repassant les fotos del llibre acaba de trobar una imatge d'una manifestació de dependents de comerç del 1933 on hi ha un nen que li ha semblat que és el seu pare. Ara està buscant fotos antigues de la família per comprovar-ho.

La baralla de la plaça Sant Jaume. La barricada. Les milícies antifeixistes. Biescas. I el pare de Josep Pernau mort a terra i la seva mare plorant-lo.

No vull saber qui té raó. Que els germans Centelles s'han equivocat és evident. Però que mai s'hauria d'haver arribat a una situació en que tinguéssin opció d'equivocar-se d'aquesta manera també em sembla evident. Ni puc ni vull parlar sobre què ha passat en les negociacions perquè no ho sé i prefereixo no saber-ho.
Només sé que el fons se n'anirà. I que en el país dels grans fotògrafs la fotografia segueix sense tenir el lloc d'honor que li pertoca. Sempre en un recambró, al darrera de les pintures o dels documents escrits, és igual. Però és que a sobre ara no parlem de simples fotografies, per més obres mestres que siguin, estem parlant del nostre àlbum de família, de l'esperit, dels records dels nostres pares i els nostres avis.

Perdoneu però quin país de cecs que tenim.

La tomba de Pere el Gran. Una notícia d'història a Internet

27 de novembre 2009



La veritat és que han estat uns dies difícils i intensos perquè notícies com aquesta no les tenim cada dia... El Museu d'Història de Catalunya i l'equip de premsa del Departament s'han encarregat dels mitjans tradicionals i a la gent de patrimoni.gencat ens ha correspost donar resposta on-line. I ho hem fet amb tota la il·lusió. Un monogràfic, una galeria de fotos a Flickr, dos vídeos al portal i a YouTube, una preciosa gigafoto i la comunicació amb tots els amics del pat.club que reben les nostres notícies. I, evidentment moviment al Facebook, i transmissió en directe de la roda de premsa del Conseller en directe via Twitter.

En els propers dies podrem valorar la repercussió a la xarxa però creiem que ha estat altíssima. Gràcies a tots els bloggers i amics que n'heu fet redifusió. Aquesta vegada s'ho valia!

I per un missatge que he rebut al Facebook... potser aviat ens arribarà alguna altra d'aquestes bombes...

Art Accessible. Jornades a la Pedrera. 8 retalls de Francesca Rosenberg (*actualitzat)

26 d’octubre 2009


Aquest matí he anat a les Jornades sobre accessibilitat que s'han fet a la Pedrera. Les he pogut seguir només a mitges, perquè feia de semi-periodista per patrimoni.gencat. Volíem veure a gent de la Pedrera, de la Fundació Miró i també entrevistar a la Francesca Rosenberg, Directora de programes d'accés del MOMA de Nova York. Com acostuma a passar amb la gent dels museus americans, no només tenen un contingut interessant per explicar, sinó que l'storytelling, el guió, és excel·lent, i a més ella és una presentadora brillant. Si tornem als continguts, jo em quedo amb 8 retalls de la seva conferència:
1. Molta de la gent amb disminucions no volen ser tractats com a diferents, sinó com a gent normal. Alguns no volen cap ajut (ho entenc, ho he viscut).
2. Un bon disseny general dona solucions bones per a tothom, discapacitats i no discapacitats.
3. El que es fa per als discapacitats serveix per a tothom. Una rampa també és útil per a les mares amb cotxet.
4. La base per als seus programes són la creativitat i la imaginació.
5. L'objectiu és crear capacitats, explorar les capacitats d'aquestes persones per al seu creixement (empowering) i la seva autoconfiança (confidence building).
6. En les audioguies tenen tres versions en el mateix aparell, l'estandard, la de famílies i l'audiodescripció. Un crític d'un diari va escriure que amb l'audiodescripció per primer cop veia de veritat el que tenia al davant.
7. Un dels seus programes es fa per telèfon, un educador del museu explica una obra a gent que no es pot moure de casa per motius de salut. (no pot ser més senzill, ni més humà)
8. La declaració d'un dels participants del programa de malalts d'Alzheimer, despres de veure i parlar sobre les obres de Chagall: "han fet aparèixer el millor de la part de la meva ment que encara no ha marxat".

Gràcies Francesca.

* Actualització: M. al seu blog Art & Apart ha fet un molt bon resum de la ponència de Matthieu Decraene, responsable del programa d'accessibilitat del Louvre. I no us perdeu tampoc el comentari a aquest post de l'Anna Noëlle, de la Fundació Miró.

Museus i 2.0 a França

Al Louvre han tingut lloc unes interessants jornades sobre l'activitat 2.0 dels museus. De casa nostra ha participat la companya Conxa Rodà que a més n'ha fet un molt bon resum en el blog del Museu Picasso. Val la pena llegir-lo i també consultar les presentacions de les ponències.

Em quedo amb la pregunta d'un participant: "com us han deixat fer-ho al Ministeri, a nosaltres no..." i amb la resposta: "No vam demanar permís".

Generation Open. El futur. El present.

22 d’octubre 2009

Generation Open. Generació oberta.

"No és una qüestió d'edat sinó de mentalitat. Quan reps totes les teves referències d'Internet en comptes de la TV dones per fet que la comunicació és bidireccional."

Això és el que diferencia als que creiem que tota la informació pública ha de ser publicada, i no guardada en calaixos, als que creiem que quan fas alguna cosa, l'has d'explicar, l'has de fer pública, dels que mantenen les institucions tancades.


The people within Facebook not only believe in what they’re doing but are on the leading edge of Generation Open. It’s not merely an age thing; it’s a mindset thing. It’s about having all your references come from the land of the internet rather than TV and becoming accustomed to — and taking for granted — bilateral communications in place of unidirectional broadcast forms. Where authority figures used to be able to get away with telling you not to talk back, Generation Open just turns to Twitter and lets the whole world know what they think.

Un post clarivident.

I hi arribo per un projecte increïble Legalsolo que ofereix gràtis la documentació legal espanyola. I no és una web governamental sinó una iniciativa privada que diu que la informació pública, la nostra, s'ha de poder consultar gràtis i no pagant.

I a Legalsolo hi arribo per un Twitter d'en Jordi Graells... Un altre Generation Open.

Anna Frank a You Tube

03 d’octubre 2009

La Casa d'Ana Frank a Amsterdam és un dels museus més peculiars d'aquesta extraordinària ciutat. Van emprendre una renovació radical, eliminant tota aquella "museografia" tradicional que no era més que atrezzo, i que podia fer posar en qüestió la seva autenticitat. Van deixar doncs una casa despullada, on per contrast els elements que hi ha, per petits que siguin, una guixada en llapis en una paret, un quadern escolar, són objectes extraordinàriament corporis. Son super-objectes. Claus d'una història real que és la del diari, una familia jueva amagada dels nazis en un doble fons de casa seva.

Ara les úniques imatges en moviment d'Ana estan al You Tube, posades a disposició del públic pel propi museu. Un article al Guardian ho explica amb detall. El canal de You Tube que han construït és modèlic.

Fotos vives. Erik Lauritzen

26 de setembre 2009

The little dancer a la Tate

15 de setembre 2009

A la Tate estan d'estrena. Un extraordinari joc en vídeo o vídeo amb joc en col·laboració amb el Royal Ballet School. Una escultura desapareix del museu, pren vida i s'endinsa en les sales subterrànies de la Tate que aviat seran reconvertides en espais expositius. Excel·lent idea, excel·lent mitjà i excel·lent realització.

Curs per a la Xarxa de Museus del Pirineu

En pocs díes començaré un curs pels amics dels Museus del Pirineu. Serà on-line durant dues setmanes i amb una trobada final per intercanviar punts de vista i possibles aplicacions. Us passo la comunicació que se n'ha fet per si algú de vosaltres està interessat:

  • La Xarxa de Museus i Equipaments Patrimonials de l'Alt Pirineu i Aran organitza el curs "Eines d'internet per a la gestió i difusió del patrimoni", que té per objectiu acostar les eines que internet ofereix de manera gratuïta i que poden ajudar en la gestió i la comunicació dels museus/equipaments. El tutor del curs és Albert Sierra, Responsable d'Innovació i Comunicació de la Direcció General del Patrimoni Cultural, un dels impulsors de www.patrimoni.gencat.cat i autor del blog www.museusdospuntzero.blogspot.com

    Tal com el mateix Albert Sierra comenta: "Internet és avui la principal font d'informació per als joves. I per als no tan joves. Un nou món que ha revolucionat la comunicació en tots els sectors, també en el cultural. Com poden els museus i les entitats de patrimoni moure's en aquest nou entorn? Aquest curs pretén donar-vos les eines per passar de la web estàtica al nou Internet, el del 2.0, la transmissió en temps real, el Creative Commons i el treball col·laboratiu".

    El curs es realitzarà del 23 de setembre al 8 d'octubre i comptarà amb una part on-line tutoritzada utilitzant les plataformes que ens ofereix la web: Google Docs, Blogs, Facebook, Flickr, You Tube, etc. fent pràctiques reals. A més, comptarà amb una sessió presencial per discutir les estratègies que cadascú pot adoptar en el futur a Internet en funció de les seves necessitats i per intercanviar experiències. Tindrà lloc al Telecentre de la Seu d'Urgell el dia 8 d'octubre. En aquesta sessió presencial, i exclusivament per als membres de la Xarxa, Joan Giró, director d'Inocua, presentarà el web de la Xarxa de Museus i Equipaments Patrimonials de l'Alt Pirineu i Aran, i es mostrarà el funcionament de la intranet.

    ATENCIÓ!! Requisits mínims: és necessari tenir una mínima experiència en treball amb ordinadors: Word, Google, Favorits, e-mail, fotos, etc. També cal connexió a Internet i un compte de correu electrònic. Així com una càmera de fotos digital, preferiblement que gravi també vídeo.És recomanable, però no imprescindible, tenir un ordinador amb webcam.

    Esperem les vostres inscripcions (nom, cognoms, mail, entitat, telèfon) del 15 al 22 de setembre a xarxa@museusdelpirineu.cat o al telèfon 973 626 436 (inscripció gratuïta, places limitades).

Wolf Hall

07 de setembre 2009

He acabat de llegir Wolf Hall de Hilary Mantel i des que he tancat el llibre que tinc aquella sensació estranya de... i ara que faig? Com quan acabaves l'època d'exàmens a la universitat, o una investigació que t'absorbeix totes les hores, tots els retalls de temps del dia. Pots llegir el diari, pots sentir l'iPod... pots buscar vídeos al YouTube de la Mantel, en Cromwell i l'Enric VIII... però el buit hi és. Perque aquest llibre t'omple, en la seva recreació dels anys turbulents d'Enric VIII, Ana Bolena i la separació de l'església anglesa del catolicisme. Estem cap al 1530 i el món està canviant de forma vertiginosa, entre d'altres coses per un avenç tecnològic sorprenent: l'impremta. Una protestant clandestina diu: "ells tenen els sants i el Papa, nosaltres tenim la impremta!" i el mateix Thomas Cromwell, el protagonista absolut del llibre, un home sortit d'entre els pobres, que de jove va fer de soldat, de comerciant, de prestamista... una ment privilegiada pels negocis i la intriga, el bulldog del Rei, fins i tot ell, enyora els temps precedents, quan una idea, o un rumor no es podia estendre en només uns mesos, en setmanes, per tot el país, per tota Europa.

Mantel és capaç de recrear la vida en les cases Tudor angleses, plenes de gent sempre, nens treballant, els homes de la casa maquinant amb qui casaran els fills i les nebodes, negocis, llibres prohibits que entren amagats en doble fons: és clar són Bíblies protestants, no estan en llatí sinó traduïdes a l'anglès! quina heretgia! un llibre així, si en Tomas Moro te'l troba, et porta a la tortura i a la mort.

Vaig descobrir el llibre en un article del Guardian durant les vacances, a Londres vaig veure que era un tros de totxo i al final quan vaig arribar a casa el vaig comprar a Amazon. M'ha costat un horror llegir-lo perquè això és anglès de veritat, i he hagut d'agafar el Collins a cada moment, però un cop passats els primers dies difícils, submergir-se en el segle XVI, en la vida de cada dia, ha estat un plaer dels grans. I entendre al costat dels personatges l'estat de l'església en aquest moment, el que suposa la reforma de Lutero i tants d'altres per a l'establishment... Ho he llegit en llibres d'història (és justament el que investigo com a historiador de l'art "normal") però aquí ho vius.

Mantel ha estat extraordinàriament rigorosa pel que fa a les dades històriques, perquè el joc és justament aquest, com explica en una entrevista avui sabem tota la vida de Thomas Cromwell. Tots els fets estan anotats, sabem exactament que va fer i quan. Però no sabem perquè. Un malson per al biògraf però un somni per al novel·lista diu. I ha creat la persona, totes les persones, que encaixen perfectament en els vestits dels seus actes històrics. Tot el llibre fa olor de veritat.

Un exercici que aquí fa una excel·lent novel·lista, però que com a historiador i museòleg vaig tenir el plaer de fer treballant a la Seu Vella, a la capella de Sescomes. Què sabíem del Bisbe que la va fer construir? poca cosa. Però teníem la llista de la seva biblioteca, i llegint els seus llibres (quin plaer de detectiu... llegir el que llegia un bisbe de fa 500 anys...) i mirant les parets de la capella vaig entendre qui era. Un home preocupat per la seva moral, pels seus actes... però sobretot per l'impacte de la seva família a la societat, per posar el seu escut davant la cara de tothom, per construir la capella més moderna en l'edifici més important de la ciutat. I a la nit llegia Boeci. Ui quin penediment de la supèrbia...

Wolf Hall... Quan Cromwell prepara les residències per l'estada del seu senyor Wolsey, quan és un nen, ronda per les cuines de les grans cases i li diuen "make yourself useful", la ràbia de tota la cort per l'èxit de such a low-birth. Quan el rei el crida a la nit perquè ha somiat amb el seu germà mort... Cranmer i el seu petit secret. La seva filla, ferma i dura com ell mateix que li diu qui ha triat per marit. Amb vuit anys. Thomas Cromwell, que té al cap la comptabilitat de tot el país i que sap que el que s'ha de fer és tancar els monestirs, caus d'inutilitat intel·lectual i econòmica. I que busca com fer-ho sense una revolta. Que veu cremar a la pira amics pels quals demana clemència al rei, però pels quals en públic no vessarà una llàgrima.

Wolf Hall. Quin bon llibre.





 

Doncs em quedo a Blogger...

02 de setembre 2009

Doncs després de fer unes quantes proves a Wordpress... em quedo a Blogger. A Wordpress els dissenys són molt millors, permet fer pàgines amb accés des de capçalera, el dashboard és molt complet, ben organitzat i molt professional. Tot això és cert. Però quan he volgut posar-hi widgets en flash o en java, per exemple el Facebook connect... doncs no ho permet. Ni els widgets de YouTube... ni molts d'altres que corren sobre aquesta tecnologia. Evidentment en la versió de pagament o en la descarregable que tens en un host propi sí que s'hi poden posar via plug-in, però no entrava en els meus plans. Així que en comptes de canviar-me de pis, faré el lavabo i la cuina noves, pintaré i posaré parquet.

Que ja tocava.

Museus gratuïts? a Madrid un parell d'hores més...

31 d’agost 2009


Rebo pel Twitter i el Facebook que el Reina Sofia (dirigit per Manolo Borja, no ho oblidem...) amplia l'horari d'entrada gratuïta de dilluns a divendres de les 19h fins al tancament, a les 21h. I el dissabte a la tarda i el diumenge ja són gratuïts. L'entrada anterior (ara actualitzada amb més articles) comentant que l'Ajuntament de Barcelona s'estava replantejant la gratuïtat dels diumenges ha generat un petit debat al Facebook, prou interessant.

I en Montilla demana avui als seus consellers una agenda més social. I s'està 3 hores amb el conseller d'Educació.

La gratuïtat tindría, té, un paper a Catalunya. Però com es pot llegir entre línies al debat del Facebook, la gratuïtat no és l'objectiu sinó l'eina. L'objectiu és utilitzar els museus com a eina de millora de la societat. Creant coneixement, ajudant a fer una societat més culta i capaç de ser crítica. I que això arribi no només a un 10% sinó al màxim nombre de persones. I també, perquè no, generant negoci al seu voltant (plusvàlues en dèiem fa 20 anys...) Avui llegia a la Vanguardia que gent d'Esade avaluaven la competitivitat del turisme català i establien indicadors. I que el patrimoni era un valor heredat i fixe. I UNA ... el patrimoni el creem d'amagat els que estem al darrere de les institucions patrimonials. Que el romànic català més autèntic el vam descobrir (llegiu crear/inventar) ara fa 100 anys i el modernisme guai de BCN fa només 15... I ara ja ens tocaria inventar (descobrir) alguna cosa nova...

Bé, tornem a on anava...

No sé vosaltres, però jo crec que els museus poden ser una eina d'educació, de democratització i de creixement econòmic. Ara bé, no és fàcil. N'hi ha que ens porten anys d'avantatge i sobretot que tenen els objectius clars. I aquí, no sé... uns quants correm tant com podem... però... què en penseu?

Em passo a wordpress?

26 d’agost 2009

Fa temps que li tinc ganes a Wordpress i estic pensant en passar aquest blog a aquest sistema. He fet una prova: Museus 2.0 Wordpress. La gestió té més possibilitats però tots vosaltres haureu de canviar l'adreça on em busqueu... Us agrada? Creieu que val la pena? Comenteu-ho please!

Museus gratuïts?

25 d’agost 2009

Llegeixo a la Vanguardia en paper que l'Ajuntament de Barcelona s'està replantejant obrir els diumenges a la tarda i l'entrada gratuïta. La notícia és molt confusa, vé d'unes declaracions de Jordi Martí a Europa Press que no he aconseguit trobar en la seva horrible web. (Actualització: Recull al Huubs article a el País i a el Mundo) No es diu ni sí ni no, ni perquè clarament. Que ho estudiaran en funció dels resultats. I que al juny i al juliol ha baixat el públic. I que igual es fa però no tot l'any. Home... No sé, al setembre ja en parlarem i ja ens ho explicaran... però per una vegada que es fa un pas en la bona direcció... El que s'ha de fer és posar-hi més llenya a la màquina, no treure'n.

Retalls anglesos

24 d’agost 2009

He passat dues setmanes en un poblet anglès, mismamente al "heart of England" a uns 40km d'Oxford, que es diu Bourton-on-the-Water. Turístic, mono i molt tranquil. I no m'he endut ni el portàtil ni l'iPod, que volia fer vacances. Una anècdota. Per consultar uns horaris de l'aeroport vaig haver d'anar l'últim dia al "cibercafè" del poble que estava... a la funerària! Us ho juro. Anaves a la funerària, t'obrien la "gate de la fence" del costat i entraves en un despatxet on hi havia els ordinadors que anaven amb monedes. Real as life.

Pubs, casetes amb el sostre de palla, BBC, granges visitables, parc d'atraccions (Legoland) amb els nens, Shakespeare a Stratford, Colleges a Oxford, i... és clar alguns museus. Poquets. En realitat les coses que puc comentar per si li serveixen a algú no són estrictament museístiques sinó, diguem-ne, comentaris de sociologia low-cost.

Als anglesos els encanta el seu exèrcit. Per comparació amb la colla de pacifistes que som nosaltres, ells estan encantats de tenir unes forces armades que guanyen guerres. I ni missió de pau ni hòsties, ells estan a l'Afganistan i a l'Iraq "doing their job" i cada dia al diari i la tele el report dels nois valents que han mort allà. Però això no és d'ara, només veure les tombes antigues i modernes dels militars a Westminster Abbey ja es veu que és de sempre. I per això tenen un museu com l'Imperial War Museum que caus de cul de ben fet i de la resposta de la gent, que es creuen el missatge i el recolzen. I els pares compren als nens samarretes de camuflatge a la sortida. Poca broma.

La cervessa segueix sent boníssima i el menjar molt dolent. El seu de menjar, l'hindú fantàstic.

Els anglesos saben explicar històries. En text, per la tele, amb objectes... De tot en treuen partit. A Bourton hi ha un museuet una mica tronat dedicat al motor. Tot apilotat, vitrines plenes de "memorabilia" des de pots d'oli fins a anuncis, a cromos, el que sigui. But... amb cada cotxe hi havia uns cartells que te l'explicaven. Els textos els podeu veure a la web. Modèlics: amb preguntes i respostes i amb informació interessantíssima. I a la caravana hi havia els discos de l'època sonant, i tot de trastes per fer pic-nic també antics. I feia el fet. I en tota la resta de museus passa el mateix. SABEN què és el que tenen, i EXPLIQUEN les històries que hi ha al darrera. Si pot ser amb tocs personals millor. El London Transport Museum, recentment renovat, n'és un exemple. Aquí teniu un petit set de fotos. Sempre sons, sempre informació personal, escrita, parlada (fins i tot els cavalls expliquen la seva història!) I a la TV el mateix. Saben fer documentals com ningú. Who do you think you are? Un programa sobre genealogia familiar. Indigerible? No my dear, emocionant. Famosillos anglesos remenen en les històries de les seves famílies i descobreixen besavis dedicats a la mineria testimonis d'accidents esgarrifossos, d'altres herois de guerra que van estar tancats a Colditz i involucrats a l'escapada (!). Documentals i sèries en saben fer indeed. Fins i tot en tenen un maquíssims sobre cuina (?!)

El British és el British. Només m'hi vaig poder estar una estoneta curta... però jo en aquesta sala ja m'hi passaria un parell de dies. I aquests també saben explicar històries:

Mistery object:
Mystery object: shieldWhat is this object? What was it used for? What stories can it tell us?

Oxford és Oxford. El museu de la Universitat... buff. El museu de ciència... buff. I el Pitt-Rivers (!!!!) quin xoc, la veritat. No en sabia res, i vaig quedar mort totalment, les cultures del món totes en una sala apilotades en vitrines victorianes. Màscares, amulets, estris per fer foc. Impossible de resumir. Et donen una llanterna si vols, per descobrir objectes tu mateix. Un museu antic renovat amb sensibilitat exquisida, sense desfer-lo. Retornant les vitrines del XIX a la sala principal, com uns valents. Visita obligada.

La tradició té un pes enorme en aquest país. Les coses no són velles, són antigues. A cada poblet trobes brocanters, fires d'antiquari i la gent es torna boja comprant rampoines. I hi ha tios que van amb una BSA pel carrer! I tot això ajuntat a l'habilitat per explicar-se dona una base excel·lent per a un esperit diguem-ne... museístic.


Tornat de les vacances

20 d’agost 2009

Malhauradament he hagut de tornar de les vacances...

Em queden uns díes encara però estar a Barcelona és com no fer vacances gairebé, i més amb aquesta calor.

Porto a la motxilla mental unes quantes coses noves vistes a Anglaterra. Un país tan diferent del nostre...

Premi per qui sàpiga que és això:



Una pista:

Els museus del segle XXI (actualitzat amb el podcast)

08 de juliol 2009

Conxa Rodà, que cada dos per tres ens informa de coses interessants a Twitter, ens fa un breu resum en el blog del Museu Picasso de l'acte que ahir va "enfrontar" a Neil MacGregor, director del British Museum vs. Nicholas Serota, director de la Tate amb l'objectiu de saber com seran (ejem són...) els museus en el segle XXI. Les idees que ella considera més importants són:

- El futur dels museus és Internet, i es transformaran en organitzacions multimedia.
- L'audiència dels museus serà mundial i els museus seran el lloc on la gent intercanviarà idees.
- El museu serà editor i serà difusior (broadcaster)
- Els conservadors hauran de treballar tant per Internet com ho fan ara per les exposicions.
- El repte actual és millorar la comunicació entre conservadors i públic.

Però millor que llegiu el seu article i també les cròniques del Guardian i del blog Social Media and Cultural Communication.

Ja està disponible el podcast de la sessió aquí.

De la lectura de les dues cròniques m'impressionen unes quantes coses.

Que el debat tingui lloc a la London School of Economics i que el moderador sigui de la BBC ens diu quina és la posició dels grans museus a UK: totalment central.

Que els directors d'institucions tan "conservadores" com aquests dos grans museus tinguin tan clar el que està passant i cap a on cal anar. I no parlen per parlar, les seves webs, especialment la Tate ja fa molts anys que és un exemple per tots els que pretenem fer cultura a Internet.

Que pressionin tan fort per la transformació dels conservadors de museus. Que quatre frikis dintre dels museus fem web, vale, però declarar que els conservadors han de posar el mateix esforç en la producció on-line que en la que fan ara a les sales... I que la seva tasca serà noves maneres de contacte amb el públic...

Del món físic també se'n va parlar, i van apostar clarament per potenciar les exposicions de grans obres a la Xina, a l'Àfrica o Sudamèrica... Interessant com a model de gran esdeveniment que pensàvem una mica desfassat. Per al marketing, la bomba, per a les obres... ja en parlarem, tot i que remarquen els avenços en el transport. Imaginem "500 obres mestres del British" Expo de gira per la Xina, Japó, Corea, Indonesia... $$

Que tinguin aquesta voluntat de lideratge. Diuen (saben) que qui entri primer i més fort en aquesta nova concepció del museu serà qui tindrà l'autoritat a partir d'ara. Seran els museus "respectats", els líders. I que els que no hi entrin... quedaran per sota de la famosa escletxa digital.

Foto: British Museum roof de Neilhooting a Flickr

Robert Capa i Gerda Taro al Museu, però de les fotos de l'avi... quí se'n cuida?

04 de juliol 2009


Sóc un apassionat de la fotografia antiga, hi he hagut de submergir-me ben sovint en la meva etapa d'històriador de l'arquitectura en fons com l'Arxiu Mas o el Fons Salvany i n'he sortit sempre més enamorat que abans d'aquests arxius. Històries darrera de cada foto... I em posa dels nervis quan veig determinades institucions per les quals tinc un especial apreci que tenen un fons de fotografies de vida quotidiana excepcionals i no en treuen ni el més mínim partit. Tenen la vida de la gent a les mans i no se n'adonen, es pensen que són fotos. O pitjor... "documents". Cada foto dels cabarets de Barcelona dels anys 20 és una màquina del temps i les tenen en un compacte esperant que algun sonat les demani... és que em poso dels nervis...

La rebequeria que acabo d'escriure ha estat provocada per la comparació amb algunes iniciatives que són del segle XXI i que caldrà seguir. La més recent la posen en marxa el Periodico i el MNAC (imagino que en David Balsells. [actualització: un ocellet em xiva que és idea del Damià Martínez el Cap d'Activitats del museu]) en relació a les exposicions sobre fotografies de la Guerra Civil de Robert Capa i Gerda Taro que tindran obertes aquest estiu: una web per recollir fotos que aporti la gent sobre la Guerra Civil o sobre aquell temps. Cadascú pot escanejar les seves fotos i enviar-les. Tot on-line. I si no en saps, doncs per telèfon. Tot senzill. 2.0 perfecte. I les que es recullin entren en una exposició al MNAC. Toma ya. El meu avi penjat al MNAC. I atenció que només em demanen l'escanejat... No em prenen la foto... Encara millor...

Ara mateix n'hi ha unes quantes de penjades, algunes interessants, altres no tant, però el que m'ha cridat més l'atenció és la informació que dona la gent sobre les fotos, com ara aquesta:
"El meu pare als 17 anys era voluntari en la Creu Roja a Barcelona, aquesta foto la va comprar amb cartrons de tabac a un soldat nacional. És el bombardeig del port de Barcelona".


Quan un museu o un arxiu rep un fons de fotos no rep aquesta informació, tot el context de significats superposats a l'objecte es perd, però en la captació 2.0 aquesta informació es manté. És mil vegades més útil i valuós un grup de 100 fotos disperses escanejades per les respectives famílies i enviades al museu on-line amb aquesta informació que dues capses amb 500 plaques de vidre catalogades per un documentalista o un arxiver que de la Guerra sabrà el que ha llegit a quatre llibres.

Perquè recollim objectes els museus? i documents els arxius? en bona part per tenir aquestes històries no? Doncs comencem a replantejar-nos les formes d'ingrés dels fons perquè ara es pot fer d'una altra manera.
I a més amb aquesta forma de promoure l'ingrés arribes a molts més llocs. Si tens un partner de la comunicació és clar, si no serà difícil... Però això és un altre tema...

Aquesta iniciativa no és pionera, un altre diari, el 20 Minutos té una impressionant col·lecció anomenada "Museo Virtual de Fotos Antiguas" on també veureu aquests mateixos comentaris que us dic i a sobre fils de discussió sobre cada foto que generen novament coneixement.

En alguna altra entrada ja ho he dit. En el segle XXI ni els museus ni els arxius podran mantenir el monopoli de la conservació de la memòria. Igual que els mestres no tenen el monopoli del coneixement ni els periodistes de les notícies i per això ploren tots. Ara hi ha molts candidats a fer aquestes feines, i si la de conservar i difondre el patrimoni algú la fa millor que nosaltres (com ara el 20 Minutos) ens convertirà en irrellevants. De moment, però els de fotografia del MNAC s'ha posat les piles. Molt bona notícia.




Museums & the Web a patrimoni.gencat (Entrada núm 100!)

02 de juliol 2009



La Sònia López del Macba i la Conxa Rodà del Museu Picasso van tenir la sort de poder participar al Museums & the Web 2009 d'Indianapolis. I van tornar amb premis a les mans totes dues! Els vaig demanar un text per a patrimoni.gencat i ja està online. La seva experiència aquí. Dos textos molt diferents però interessantíssims tots dos.

Postdata: aquesta és l'entrada número 100 del blog. No m'ho pensava quan el vaig començar...

Treballant en Xarxa. Noves oportunitats per als museus. Una visió personal de la jornada. Noemí Sas.

21 de juny 2009


Tornem a tenir una blogger convidada, avui la Noemí Sas de la Xarxa de Museus i Equipaments Patrimonials de l’Alt Pirineu i Aran ens explica la seva visió de la Jornada "Treballant en Xarxa. Noves oportunitats per als museus" que es va fer el dia 12 de juny organitzada per la DG de Patrimoni Cultural i el Museu Marítim:

Quan reps la informació d’una jornada que es titula “Treballant en xarxa. Noves oportunitats per als museus” i treballes en el sector, te n’alegres. I quan estàs vinculada professionalment a una de les xarxes que es presenten a la jornada, encara te n’alegres més.

I no és -per molt que ho pugui semblar- perquè et faci il·lusió conèixer i compartir altres experiències en marxa (que te’n fa), ni perquè parlin de la “teva” xarxa (que, no us enganyaré, encara te’n fa més), sinó per una qüestió de salut del sector museístic.

Si es creen xarxes és que hi ha moviment -o es vol que n’hi hagi-, i si hi ha moviment hi ha vida. La conclusió del sil·logisme és clara: els museus estan vius. Es mouen, busquen, regiren i es repensen. S’exploren noves vies de treball i nous formats. Es qüestionen vells models, s’assagen noves idees i això és vital per la salut d’un àmbit que, tal com l’Alfons Martinell comentava a la seva ponència, necessita que a més de treballar conjuntament es tendeixi a establir contactes fora de l’àmbit territorial on es mou habitualment, a col·laborar en marcs internacionals.

Les dues taules de la jornada van servir per plantejar els diferents models de xarxes que ja funcionen o estan sorgint al territori en diferents graus de consolidació i d’acció: històriques amb projectes ambiciosos com la Xarxa de museus locals de la província de Barcelona, sistemes complexos com el del mNACTEC, o enfocades a l’organització d’activitats i exposicions conjuntes com la Xarxa de museus marítims de la costa catalana.

També xarxes més joves però molt actives que se centren en guanyar visibilitat, com la Xarxa de museus de la Costa Brava, d’altres menys estructurades formalment però igualment efectives, com el Circuit dels museus tèxtils i de moda de Catalunya. Xarxes esperades, com la Xarxa de museus d’etnologia, i d’altres molt àmplies territorialment com la Xarxa de Museus i Equipaments Patrimonials de l’Alt Pirineu i Aran, que treballa a molts nivells diferents per cohesionar el territori.

Xarxes, doncs, per fer-nos veure la importància de treballar conjuntament i d’assajar diferents models de col·laboració. Com l’organització d’aquesta jornada: una manera de conèixer-nos, de fer-nos conscients de la importància estratègica de les xarxes per articular el territori i, qui sap, de començar a generar xarxa entre xarxes.

És el primer cop, si no vaig equivocada, que diferents iniciatives de museus en xarxa es reuneixen al nostre país. Es detecta per fi un canvi conjunt d’organització en aquests equipaments, una obertura a treballar conjuntament. Sense oblidar que el camí no és fàcil i que queda molt per fer, surto de la jornada pensant que si seguim així, passaran moltes coses en l’àmbit dels museus i el patrimoni. I, sí, d’això també me n’alegro.

Noemí Sas Castilleja
Xarxa de Museus i Equipaments Patrimonials
de l’Alt Pirineu i Aran

New York Times: aged news...

12 de juny 2009

Si hi ha un diari al món que té prestigi, és el New York Times. Prestigi i pèrdues milionàries. Una cruel, molt cruel visió dels diaris de paper des de l'òptica d'Internet (atenció val per alguns museus també...):

The Daily Show With Jon StewartMon - Thurs 11p / 10c
End Times
www.thedailyshow.com
Daily Show
Full Episodes
Political HumorNewt Gingrich Unedited Interview

"A veure digui una sola notícia d'aquest diari que sigui d'avui" Que cruels...

Per cert, ja teniu les notícies de la vostra web actualitzades? Ejem...

Vist a Periodistas 21 i BuzzMachine...

Audioguies per iPhone, segle XX i segle XXI

08 de juny 2009


En aquestes setmanes de cursos i cursets m'han quedat algunes coses per explicar. Com per exemple l'aparició de diferents iniciatives d'audioguies museístiques d'interès. La primera la del Moma, una preciositat disponible per descarregar en diferents formats i també amb accés Wifi a l'interior del propi museu per iPhone i iPodTouch. Quan el percentatge dels usuaris del museu que tinguin iPhone sigui rellevant, és una opció a tenir molt en compte. Una simple interfície web adaptada a pantalla petita i un wifi al museu i, chan, un sistema totalment modelno i de cost molt baix, que s'actualitza fàcilment...

La presentació estrella però ha estat una aplicació de la National Gallery de Londres per a iPhone desenvolupada per Antenna Audio: Love Art, sobre un programa anomenat Pentimento. He tingut ocasió de provar-lo i realment és una preciositat. Aprofita la interfície de l'iPhone per posar-hi vídeos, comentaris en audio dels conservadors mentre pots mirar la imatge de l'obra d'art comentada, ampliar-ne els detalls. Tot simple i perfectament ordenat. I amb l'excel·lent qualitat de guió dels productes d'Antenna Audio: els conservadors no havien parlat mai tan bé... El vídeo d'introducció de la National Gallery és emocionant (la veu juraria que és la de Cate Blanchett!) i acaba amb un emfàtic "...this is your collection..." Tot plegat d'una qualitat de producció exquisida.

Però al cap d'uns dies l'Anna Busom, responsable de la Biblioteca de la DG de Patrimoni Cultural i companya de recerques per Internet em passava l'enllaç d'una descoberta, Musetrek, una mena de cosa que han posat en marxa uns estudiants americans que munten una empresa i que el Louvre sembla que ha recolzat d'alguna manera. Són també audioguies per iPhone, però en aquest cas els continguts els fan els usuaris a partir d'una sel·lecció dels objectes del museu. Sembla que al museu s'han fet dos passis de l'eina en funcionament. I els resultats... per Internet no es veu més que uns objectes amb uns textos que imagino que en l'iPhone es carreguen com a audios. Els resultats que es poden veure ara en la web són peculiars. Alguns creatius i altres sense interès. Però malgrat tot jo hi veig en l'eina una oportunitat de futur immensa. Més que les produccions amb Pentimento. Perquè si aquesta aplicació va endavant i queda disponible pel públic és un camp obert a l'experimentació per part de tothom: experts, artistes, escoles... N'hi haurà de dolentes com vídeos de YouTube, però n'hi haurà de genials, de creatives...

[Actualització:Olga Olivé en els comentaris d'aquest post em fa saber l'existència de Woices, un projecte similar, fet a casa nostra (Tarragona maybe?) que em sembla molt més ben fet que Musetrek! Fa tota la pinta d'èxit espatarrant.]

Els dos models són vàlids. El del museu que vol seguir explicant amb les noves eines el mateix que abans i amb la mateixa política que abans. Si això és coherent amb el programa del museu, endavant. Ara, si el museu vol donar espai a les aportacions del públic, la via és la segona.

Presentar el patrimoni a Internet

He fet una nova versió, lleugerament millorada i amb alguns enllaços més de la meva presentació sobre el patrimoni a Internet. Aquesta vegada per al Màster Oficial de Gestió del Patrimoni de la Universitat de Barcelona, convidat per la Teresa Sala. Aquesta vegada l'Slideshare ha funcionat bé!

Comunicando el museo

06 de juny 2009

Avui tornem a tenir blogger convidada. En aquest cas la companya Conxa Rodà del Museu Picasso:

Sessió museus i web 2.0 a Madrid

Divendres 29 de maig va tenir lloc a Madrid la darrera sessió de les Jornades “Comunicando el Museo”, que ha estat dedicada als nous mitjans i la web 2.0. Amb assistència d’uns 150 professionals de la comunicació de museus i centres culturals provinents de tot l’estat, el matí va transcórrer integrat per 3 ponències i debat posterior.

En primer lloc va intervenir Javier Celaya, expert en Comunicació 2.0, autor entre d’altres d’un estudi sobre els museus i 2.0 ja l’any 2006, Las nuevas tecnologías Web 2.0 en la promoción de museos y centros de arte i del recent La empresa en la web 2.0. Després d’una panoràmica sobre les principals xarxes socials, Facebook, Flickr, Youtube, Twitter, etc., va parlar de l’explosió de perfils de centres culturals que estan apareixent a aquestes xarxes. Va posar de relleu el que, al meu entendre, va constituir el seu missatge a retenir: s’hi està fent el mateix que a la web o al butlletí de notícies, a l’e-news, de manera que l’usuari rep la mateixa comunicació a través de diferents canals. A les xarxes socials s’ha de parlar en un llenguatge diferent i fer coses diferents. El que hi diem ha de ser més en to de conversa, de construir xarxa de relacions, d’escoltar. I el que hi fem ha d’oferir atractius que fidelitzin els amics, com per exemple, oferir als amics de Facebook coses abans que estiguin a l’abast de tot el públic com una pre-visita, una publicació, mil possibilitats, que cada museu ha de saber imaginar i experimentar. Deia Javier molt explícit “Si en Twitter me informáis de que inauguráis una exposición, no me interesa”, és clar, aquesta informació ja arriba per altres canals, en canvi pot tenir més ganxo explicar alguna cosa en viu durant la mateixa inauguració o, prèviament, algun moment del procés del muntatge, detalls que realment acosten el museus al públic.

A continuació es va presentar el projecte Krea, de Vitòria, a càrrec d’Oliana Blanco, la cap de comunicació d’aquest centre de cultura contemporània. Un centre multidisciplinar i enfocat a la creació jove que, mentre està esperant que finalitzi l’adequació de l’edifici on s’instal·larà (un antic convent de clausura!), ja està tenint una presència activa a la xarxa. L’Oliana va parlar que la 2.0 és més una filosofia que unes eines, una filosofia de participació, de debat, de conversa, la mateixa que està inspirant el projecte Krea.

La darrera ponència, la va presentar Gail Durbin, cap del Victòria & Albert Online, amb qui ja he coincidit en dues edicions del congrés de Museums & the Web. Excel·lent comunicadora, va arrasar explicant les diferents experiències que desenvolupen al V&A al Flickr, principalment.

De les moltes coses interessants que va compartir amb el públic, en comentaré 3: un concepte, iniciatives a Flickr i reptes de futur. En primer lloc, va presentar un encertat concepte de divisió de les xarxes socials entre les que anomena “Me” sites (webs del jo), Facebook, Myspace, Twitter, on es parla de la “meva vida, els “meus” amics, i les “Us” sites (webs del nosaltres), com Flickr, Youtube, Delicious, que són essencialment llocs de compartir. Mentre les primeres estan gestionades pel departament de Màrketing, les segones són gestionades pel web team, l’equip d’Internet, o els departaments d’Educació i de Conservació. Va apuntar que Twitter probablement està ja a mig camí de les dues vessants individual/col·lectiva.

En segon lloc, va accentuar la importància, en l’entorn 2.0, de centrar-se en tasques on els visitants, els usuaris, poden ser experts, poden aportar nous continguts i coneixement (“els museus -va dir- no són la única gent que tenen experts”). En el cas del V&A, seria absurd demanar opinions sobre els teixits del s.XVI, posem per cas, quan el museu compta amb un dels millors especialistes del món en la matèria; en canvi, en Flickr, han buscat temes on la participació dels usuaris és rellevant, per exemple, en fotografia artística (d’ombres, de tatuatges/body art), o en fotografia documental (recull de fotografies de casaments d’època: es demana que les fotografies vagin acompanyades de la referència de noms, dates, lloc. Ja són més de 360 les que han rebut, que seran estudiades pel centre d’estudis genealògics: d’aquesta manera, a més, el museu ha aconseguit tenir digitalitzat pels propis usuaris un material que hagués estat fora del seu abast altrament.

Entre els reptes de futur que tenen plantejats al V&A Online, es troben, en primer lloc, el crear comunitat: fins ara són més aviat activitats aïllades, i es plantegen si crear una comunitat V&A o diverses de temàtiques, com per exemple una al voltant de la fotografia. I el segon repte és el Mobile user-generated content, és a dir, adaptar al mòbil el contingut generat pels usuaris. També va anunciar que per la tardor el V&A disposarà d’un milió d’objectes digitalitzats accessibles a la seva web.

Al debat es va posar molt clarament de manifest l’altíssim grau d’interès dels museus i centres culturals presents en l’entrada a les xarxes socials i, alhora, el grau de desconeixement i diríem un punt “verd” encara respecte d’altres països. Va sorgir el tema delicat dels drets d’autor i la por a la pèrdua de control dels continguts (apunt de Celaya: cal fer l’evolució conceptual de control de la informació a gestió de la informació). També va aflorar la inquietud per la manca de personal preparat per gestionar aquests recursos i la legítima preocupació per la dedicació necessària que ve a sobrecarregar uns equips humans en general molt reduïts, tant en els equips d’Internet, allà on en tenen, com en general als equips de comunicació. Recomanació unànime dels ponents: començar en petit i començar ja.

Des del Museu Picasso vam anunciar la tot just estrenada presència a les xarxes al mes de maig a Facebook, Flickr, Youtube, Delicious i blog, que ha anat precedida d’una prospectiva del que fan els museus del món a les xarxes socials. L’acció 2.0, als museus del nostre país encara no ha arrencat amb empenta, tot i que comencen a haver algunes iniciatives sobretot a Facebook (Prado, Reina, Fundació Miró), a Youtube (MNACTEC_Museu Ciència i Tècnica de Catalunya) i de wikis (WikiDocentes del Guggenheim de Bilbao). Aquest panorama tot just incipient en 2.0 s’estén en general a Europa, amb l’excepció avançada del Regne Unit (Tate, National Gallery, V&A), però als Estats Units (Brooklyn, MoMA, Metropolitan, Indianapolis), i Austràlia (Powerhouse) estan donant unes experiències molt rellevants.

En un proper post parlarem amb més detall d’aquestes experiències museístiques 2.0 arreu.

Conxa Rodà. Museu Picasso

Vull fer Twitter, vull fer Facebook, vull fer Ning!!!... Un moment... Estratègia.

05 de juny 2009

en 1 hora en vídeo:

Social Media Strategy from Jeremy Flint on Vimeo.



O en 5 minuts en powerpoint:



En un blog descobert gràcies a Dolors Reig.

Twitter, twitter, follower, twitter...

30 de maig 2009


L'estiu passat vaig descobrir Facebook. Aquest maig he descobert Twitter. I ha passat el mateix. Et dones d'alta i penses: quina xorrada. Però quan l'eina et conecta a 20 o 30 persones que estan donant informació interessant, la cosa canvia. I resulta que una part important de les novetats que estic rebent ja venen per aquest canal... I twittejar el que va passant en directe des d'una conferència és bastant divertit... I enviar notícies per aquest canal no és cap esforç, mentre que escriure un post al blog demana un mínim de temps... I quan fas servir TwitterSearch per cercar coses dona resultats insospitats. I actualitzats al minut.

Què cal perquè Twitter et sigui útil? Que tinguis una pantalla al costat tot el dia (desktop i preferiblement iPhone, Blackberry o similar) i que el teu grup d'interès (professional, d'amistats, institucional, el que sigui) estigui donat d'alta. Llavors és tremendament útil. Abans no.

Twitters de mostra: Dolors Reig, Gencat, FBI, Obama, Moma, Gina Tost, i... ejem... Albert Sierra.


Cursos, trobades i networking

Aquest mes de maig ha estat realment intens... Tant que pràcticament no he pogut escriures res al blog. Entre els preparatius del Dia Internacional dels Museus 2009, i la munió de cursos, trobades i conferències... gairebé no hem donat a l'abast. Però el resultat de totes aquestes trobades ha estat una considerable càrrega de coneixements del nou Internet i sobre tot un contacte directe amb moltes persones interessants d'aquest entorn. Us faig un mini-resum:


5 de maig: (foto: gencat a Flickr) Trobada dels grups de treball d'e-Catalunya, el portal de treball col·laborariu de la Generalitat. Més info sobre la trobada en la notícia que en fa la Marta Fernàndez. Constatem que hi ha molts centenars... milers! de treballadors de la Generalitat amb ganes d'innovar i millorar en els mètodes de treball. I a més aprofito per trobar-me un moment amb la Francesca Cañas, gestora de comunitats en l'àmbit de salut i que m'explica uns quants secrets de com s'ho fa.

Un parell de dies després vaig a la UdL a fer la segona sessió sobre difusió del patrimoni a Internet pel Màster de Patrimoni que fan allà. Bon ambient i gent motivada. Em trobo amb en Jordi Seró, un arqueòleg i blogger amb qui em conec només pel Facebook i fem una bona xerrada en un bar d'estudiants d'aquells de tota la vida.

El dia 14 vaig a Gavà, convidat pel Museu de Gavà a parlar sobre la seva exposició Xarxes. Els primers intercanvis fa 6000 anys al programa La Ciutat de GavàTV. En Josep Bosch del Museu m'explica l'expo i els secrets que hi ha darrera d'alguns objectes. I neix un debat interessant, que després reproduïm davant les càmeres sobre els insòlits paral·lelismes entre el dues èpoques on les descobertes i la innovació fan el món més interconnectat i més divers alhora, el neolític i el segle XXI. Xarxes comercials que portaven collarets des de Gavà a tota Europa fa 6.000 anys i xarxes virtuals ara...

El dia 20 un altre cop trobada Gencat. Aquest cop un curs per a gestors de comunitats. Comença Sergio Vásquez amb aquesta presentació. Simplement clarivident. Per als que som una mica innocents, ens fa caure la bena dels ulls: qualsevol projecte d'innovació en una organització tradicional significa treure-li el poder a algú que el té ara. I això vol dir negociació o guerra. I la innovació no té perquè guanyar. Molt sovint perd.

Després la Dolors Reig parla sobre les xarxes. Interessant la xerrada però sobretot descobrir aquesta persona que és un autèntic pou d'informació diària sobre els nostres temes. Al seu blog i al seu Twitter.

I el dia 23 cap a Cornellà, al Citilab, a un altre muntatge de l'Anna Fernàndez Mora i en Chris Pinchen, l'InnovaCamp Mediterrània, que va resultar tot un èxit. Si voleu un resum de gairebé tot el que va passar, podeu llegir la blogger oficial de la trobada, la Karma Peiró que en va fer un seguiment detallat. I també podeu seguir el canal de Twitter amb els comentaris que s'hi van fer. InnovaCamp era una "desconferència" o "unconference" o digue-li H. El cas és que pretén superar el model "1 parla, molts escolten" i substituir-lo per un model molt més participatiu. Grup reduït, ponències curtes i tothom participa. I emissió en directe a la web del CitiLab. Va sortir perfecte i els intercanvis d'informació entre tots els que estàvem allà van ser múltiples, cultura, nova política, antropologia visual, programes, buff... de tot... un munt d'idees i de gent interessant. I una eina que treia fum... el Twitter... Però això ja mereix un altre post.

Wolfram Alpha, una altra manera de pensar Internet

23 de maig 2009


Avui tenim una altra blogger convidada: Iris Torregrossa de la Biblioteca de Catalunya ens parla de l'eina de moda, un cercador, però ben diferent de Google:

Wolfram Alpha, una altra manera de pensar Internet

Wolfram Alpha promet ser l’alternativa a Google -o, si més no, passarà a la història com el primer intent de construir un nou concepte d’Internet.

Si fins ara els cercadors ens tenien acostumats a llargues llistes d’enllaços cap a pàgines web on es trobava citada la informació que cercàvem, Wolfram Alpha va més enllà i ens dóna la resposta exacta a les nostres preguntes. Com? Només cal escriure el concepte o bé la pregunta –això sí, de moment només es pot fer en anglès- de la mateixa manera que ho preguntaríem a un amic. Per exemple, si volem saber quants habitants té Buenos Aires, en tindrem prou escrivint “Population of Buenos Aires”; o bé, si ens interessa saber quina és la temperatura actual a Tòquio haurem d’escriure “What is the temperature in Tokyo?”. Igualment podem buscar informació sobre qualsevol altre tema, sempre que sigui computable i la resposta donada pugui ser expressada en xifres: matemàtiques, física, química, geografia, estadística, finances, cultura, música, esports, etc.

És d’aquesta manera com el nou cercador, desenvolupat per Stephen Wolfram, és capaç d’interaccionar amb nosaltres utilitzant un llenguatge natural, gairebé com si ho preguntéssim a una persona. Enrere queden totes les fórmules que havíem d’utilitzar per consultar Internet!

Per començar a familiaritzar-vos amb aquesta nova eina, entreu a Wolfram Alpha i deixeu-vos guiar pels exemples visuals que trobareu a la pàgina de benvinguda.

Innovacamp Mediterrània

22 de maig 2009

InnovaCamp Mediterranea - Citilab Cornella - Barcelona
Demà estaré tot el dia a la
Innovacamp Mediterrània una "unconference" on trobar gent interessant i innovadora. Jo presentaré patrimoni.gencat i què fem a la 2.0. Qui vulgui idees per al present ja fa tard! Avui ja hi ha sessions. El programa aquí.

Statistical dissemination 2.0

14 de maig 2009

El company Xavier Badosa d'Idescat ha fet una presentació fantàstica sobre el futur de la difusió de les dades. Totalment aplicable als museus i a la seva informació.

Bill Viola, premi Catalunya

11 de maig 2009

Bill Viola ha estat un dels pioners del videoart i de l'experimentació. Però alhora és un home fascinat per l'art clàssic. A partir de l'any 2002 va crear una sèrie, "The Passions", per a la Getty que es basava en grans obres de la pintura medieval i renaixentista. Viola les escenifica, les filma amb càmera ultra-slow-motion i les presenta en grans pantallas amb un moviment extremadament lent i en alguns casos amb ambientació sonora. Podeu veure'l preparant el seu treball, des de la conversa amb el conservador fins a la filmació en aquest excel·lent vídeo.

L'arribada d'aquesta exposició a la National Gallery de Londres va ser recollida com una revelació per multitud de crítics. I poc després va passar per Madrid, a la Fundació la Caixa, els mateixos dies que l'Associació de Museòlegs de Catalunya estàvem de "viatge d'exploració" per la capital del Reino...

I vaig poder veure Les Passions. I poques vegades m'he emocionat més veient art. Va ser com quan vaig entrar al Panteon a Roma. O com quan el sol va travessar les lames incomprensiblement obertes del sostre del Museu d'Orsay i va picar directament sobre els quadres de Van Gogh i Monet, fent-los esclatar de color.

No sé si les Passions de Viola són art avantguardista. Potser no. Potser és la última obra de la pintura renaixentista. Una tomba plena d'aigua que vessa majestuosament i el blanc cadaver que s'alça lentament i que cau en mans de les dues dones que el vetllaven i que produeixen en nosaltres un devassall d'emocions. El naixement, la mort, la tragèdia, el plor... i en els amants de l'art encara més perquè hi tornem a veure totes les Mares de Déu de l'art occidental amb el fill mort als braços, i semblen prendre vida davant nostre mateix.

Viola ha estat capaç de fer-nos sentir davant de les seves obres exactament el mateix que devien sentir els contemporanis de Masaccio o Masolino, el mateix que els habitants de Taüll davant el Crist de Sant Climent. I l'important no és la tècnica, no és l'exactitud de la reproducció, el vídeo, el moviment... tot això només són les eines per aconseguir el que l'art religiós occidental ha cercat des de fa milers d'anys i ha aconseguit en les obres mestres: ensenyar l'invisible, arribar a l'ànima humana i transformar-la.

Si hi ha algún artista dels últims anys que s'hi ha atansat és Bill Viola.

Radio Web Macba guanya el premi a millor podcast al Museums and the Web 2009!

18 d’abril 2009

A la Ville de Barcelone... però en plan museus...

Felicitats Sònia!!!!!!!!!!!!!!! i a la resta de la gent del Macba!

Els altres guanyadors, en aquesta llista

El Brooklyn Museum s'ho emporta gairebé tot!

(PD) I jo cada vegada que hi vull accedir a la seva web no puc (??? a algú més li passa???)

MW2009=muntanyes d'informació interessant... tenim material per llegir i mirar per setmanes.

Museums and the web 2009 (actualitzat)

16 d’abril 2009

Search Twitter.

#MW2009 i #museums and the web


Actualització (17-4-2009)
Estic seguint les sessions de Museums and the web a Twitter, pràcticament en directe... és tot un flash la veritat. I si veiem les fotos dels participants doncs encara més...




En algunes de les fotos es veu la gent seguint la conferència mentre prenen notes al portàtil... i twittegen!!! I a banda de la pantalla amb el powerpoint n'hi ha un altra amb el twitterfall dels comentaris de la gent, funciona com a backchannel... increïble però segur que en dos o tres anys estem igual nosaltres i per anar-nos preparant... un article im-pres-cin-di-ble: Com fer presentacions a un públic que twitteja.

El nou cinema d'Internet

15 d’abril 2009

Segueixo amb el tema... Avui trobo a Microsiervos un exemple del que és el nou cinema que neix a Internet. Tim Smit. 150 euros i molta molta creativitat. Més d'un milió de visites...



I n'he recordat un parell més:
Teaserland. un festival de trailers falsos (!)
Lo que tu quieras oir. Segurament la pel·lícula més vista de la història del cinema espanyol. (88 milions de visualitzacions)
Bloody Omaha. Simplement increïble el que poden fer només tres persones.

I una de les presentacions del TED. J.J. Abrams (Lost) explicant que amb els nous efectes especials quan en una classe un noi li diu que vol fer cine ell li diu el mateix que abans deia als que volien escriure: "Go, and write, is free!" "Go, make your movie, there is nothing stoping you!"

Ah, i aquest diumenge a la Vanguardia per 1€ Minority Report... Frikimovie per als bojos d'Internet i les interfícies que quatre dies després ja era realitat i en més d'un projecte.

Juan Varela, el periodisme, la ministra, Guardans i el futur d'Internet

14 d’abril 2009

Juan Varela és un dels referents del periodisme digital, a Espanya i sense por es podria dir que a Europa. En dos dies ha fet una insòlita sèrie de posts sobre el futur del periodisme, dels diaris i del tàndem González-Sinde - Guardans al seu blog Periodistas 21. Varela defensa la nova cultura d'Internet però no les descàrregues indiscriminades, i és una de les poques veus que aporten reflexió i arguments sòlids en aquest debat.

Sobre la ministra:


Sobre Ignasi Guardans: (la primera opinió que llegeixo sobre Guardans amb una mica de substància, perquè el que han publicat els diaris...)

I una mica més antic però simplement perfecte:


Avui ha vingut al despatx un fotògraf free-lance que treballa de quan en quan per nosaltres. Treballa molt perquè és un fotògraf de premsa extraordinari. I és clar, hem parlat una estona sobre com estava el panorama, i m'ha explicat unes quantes històries... Publicitats de diari que valien fa tres anys 30.000 euros i que ara valen 7.000 i no es venen. Redaccions plenes de cadires buides, periodistes prejubilats amb 52 anys, gent que ha donat tota la vida al diari, ara al carrer. Fotògrafs inclosos. Però ell ja ho deia fa anys als companys quan va començar la revolució digital: has d'oferir alguna cosa més, una foto especial. No pots donar només la foto tòpica perquè quan tothom tingui càmera, què vendràs? Ara molta gent es fan les fotos dels actes ells mateixos. Però quan volen una foto especial, criden al Jordi. I aquells fotògrafs que només venien perquè tenien el monopoli de la fotografia ara estan a casa. I els diaris han viscut del monopoli de l'accés al públic, per això la seva publicitat valia diners, perquè la gent la mirava. Aquest era el seu negoci. Com les teles. Ara la gent ja no mira la publicitat dels diaris i el seu negoci s'ha enfonsat. Ara ningú té l'accés monopolístic al públic. Ui perdó. Sí que el té algú... Google. I per això són qui són.

I els museus? com ja he dit alguna vegada, teníem el monopoli de l'accés a l'art i a una bona part de la cultura... i ara ja no el tenim. Altres poden prendre (i fer amb molta dignitat) el que era el nostre paper. Qui no espavili es trobarà sense públic, sense recursos i sense suport. I els valents que intentin coses noves i tinguin èxit entraran per la porta gran en aquest segle tan convuls que és el XXI.





González-Sinde la ministra que no entenia Internet

07 d’abril 2009


A mi m'agrada molt el cinema, des de la Joana d'Arc de Dreyer fins a la Jovovich, perquè no. I segueixo amb passió la transició del cinema analògic al cinema digital un procés que en la fotografia ja es va donar fa cinc anys i que vaig viure de ben aprop. I que va afectar profundament a la indústria i als fotògrafs professionals que van veure com s'obria el terra sota els seus peus. Després ha passat el mateix amb la música, ara li toca al cinema.

Espanya és un dels racons de món on la gent es baixa més pel·lícules d'Internet. Perquè? perquè a la gent li agrada el cine i a la tele no ens el donen en condicions mínimament raonables. I és més fàcil (i gràtis) baixar-s'ho que anar al vídeoclub. I perquè no tenim una opció de pagament que sigui més fàcil, ràpida i convenient que fer-ho per l'emule. Als USA, tenen Netflix i l'iTunes a més d'Amazon, i és clar els americans també es baixen coses, però qui vol comoditat i immediatesa paga uns pocs dolars i a mirar el que vols en un minut...

La gent s'ha buscat la vida. Com quan TV3 va estrenar Bola de Drac fa una pila d'anys. No hi havia merchandising, i els nens i no tan nens es feien fotocòpies i dibuixos de la sèrie i les canviaven i les venien (!) al mercat de Sant Antoni. Doncs ara passa el mateix, si no hi ha oferta comercial els individus se la creen i de forma molt eficient, les xarxes P2P funcionen molt bé. I no està de més recordar que compartir fitxers per aquestes xarxes sense lucre no és delicte a Espanya.

I ara tenim una ministra que pensa que el cinema espanyol està en perill de desaparèixer per culpa d'Internet.

"Peleando para que las descargas ilegales no nos hagan desaparecer, para que nuestros administradores comprendan que en el negocio de la red no pueden ganar sólo las operadoras de adsl, mientras quienes proporcionamos los contenidos, perdemos"

A veure, les pel·lícules que es baixa la gent d'Internet no són precisament espanyoles... Si la gent no va a veure els films que s'han fet amb un finançament hiper-subvencionat (a Espanya i a Catalunya), o extorquint a les televisions i que a vegades ni tan sols s'estrenen a les sales, doncs no és per culpa d'Internet, que abans la gent tampoc hi anava a veure-les si no era l'Almodovar, el Torrente o el Chiquito de la Calzada. Hi ha rumors de que el que s'està negociant és un "canon" sobre la connexió a Internet. Precisament el que necessita aquest país per afavorir la innovació, Internet més car. No és estrany doncs que la ministra Sinde(scargas) tingui ja un fantàstic club de fans a Facebook que creix de forma vertiginosa. Ara que potser no és tan dolenta, perquè les seves declaracions seguien així:

Peleando para fomentar la venta y alquiler de películas por internet de manera justa, cómoda y ventajosa para el usuario. Hay miles de puestos de trabajo en juego"


És clar que el primer intent de fer aquesta plataforma tecnològica que permeti el visionat per Internet a Espanya és Filmotech, pel·lícula destacada... Matrimonio a la italiana, 1963... Per guanyar diners per visionat no anem bé... Ara amb el canon pagant tothom sí, és clar...

El cinema fet aquí sobreviurà, i tant, i en realitat creixerà, en produccions i públics, però serà el que faran gent nova que ara tenen 16 anys i que amb 2.000 euros de pressupost el distribuiran per Internet, aconseguiran milers de visionats i després aniran a festivals i al cap d'un temps a les sales de cinema. Això és el futur i no el canon, la Sinde i l'SGAE.

Ja podría haver nomenat a David Bravo.