Comunicando el museo

06 de juny 2009

Avui tornem a tenir blogger convidada. En aquest cas la companya Conxa Rodà del Museu Picasso:

Sessió museus i web 2.0 a Madrid

Divendres 29 de maig va tenir lloc a Madrid la darrera sessió de les Jornades “Comunicando el Museo”, que ha estat dedicada als nous mitjans i la web 2.0. Amb assistència d’uns 150 professionals de la comunicació de museus i centres culturals provinents de tot l’estat, el matí va transcórrer integrat per 3 ponències i debat posterior.

En primer lloc va intervenir Javier Celaya, expert en Comunicació 2.0, autor entre d’altres d’un estudi sobre els museus i 2.0 ja l’any 2006, Las nuevas tecnologías Web 2.0 en la promoción de museos y centros de arte i del recent La empresa en la web 2.0. Després d’una panoràmica sobre les principals xarxes socials, Facebook, Flickr, Youtube, Twitter, etc., va parlar de l’explosió de perfils de centres culturals que estan apareixent a aquestes xarxes. Va posar de relleu el que, al meu entendre, va constituir el seu missatge a retenir: s’hi està fent el mateix que a la web o al butlletí de notícies, a l’e-news, de manera que l’usuari rep la mateixa comunicació a través de diferents canals. A les xarxes socials s’ha de parlar en un llenguatge diferent i fer coses diferents. El que hi diem ha de ser més en to de conversa, de construir xarxa de relacions, d’escoltar. I el que hi fem ha d’oferir atractius que fidelitzin els amics, com per exemple, oferir als amics de Facebook coses abans que estiguin a l’abast de tot el públic com una pre-visita, una publicació, mil possibilitats, que cada museu ha de saber imaginar i experimentar. Deia Javier molt explícit “Si en Twitter me informáis de que inauguráis una exposición, no me interesa”, és clar, aquesta informació ja arriba per altres canals, en canvi pot tenir més ganxo explicar alguna cosa en viu durant la mateixa inauguració o, prèviament, algun moment del procés del muntatge, detalls que realment acosten el museus al públic.

A continuació es va presentar el projecte Krea, de Vitòria, a càrrec d’Oliana Blanco, la cap de comunicació d’aquest centre de cultura contemporània. Un centre multidisciplinar i enfocat a la creació jove que, mentre està esperant que finalitzi l’adequació de l’edifici on s’instal·larà (un antic convent de clausura!), ja està tenint una presència activa a la xarxa. L’Oliana va parlar que la 2.0 és més una filosofia que unes eines, una filosofia de participació, de debat, de conversa, la mateixa que està inspirant el projecte Krea.

La darrera ponència, la va presentar Gail Durbin, cap del Victòria & Albert Online, amb qui ja he coincidit en dues edicions del congrés de Museums & the Web. Excel·lent comunicadora, va arrasar explicant les diferents experiències que desenvolupen al V&A al Flickr, principalment.

De les moltes coses interessants que va compartir amb el públic, en comentaré 3: un concepte, iniciatives a Flickr i reptes de futur. En primer lloc, va presentar un encertat concepte de divisió de les xarxes socials entre les que anomena “Me” sites (webs del jo), Facebook, Myspace, Twitter, on es parla de la “meva vida, els “meus” amics, i les “Us” sites (webs del nosaltres), com Flickr, Youtube, Delicious, que són essencialment llocs de compartir. Mentre les primeres estan gestionades pel departament de Màrketing, les segones són gestionades pel web team, l’equip d’Internet, o els departaments d’Educació i de Conservació. Va apuntar que Twitter probablement està ja a mig camí de les dues vessants individual/col·lectiva.

En segon lloc, va accentuar la importància, en l’entorn 2.0, de centrar-se en tasques on els visitants, els usuaris, poden ser experts, poden aportar nous continguts i coneixement (“els museus -va dir- no són la única gent que tenen experts”). En el cas del V&A, seria absurd demanar opinions sobre els teixits del s.XVI, posem per cas, quan el museu compta amb un dels millors especialistes del món en la matèria; en canvi, en Flickr, han buscat temes on la participació dels usuaris és rellevant, per exemple, en fotografia artística (d’ombres, de tatuatges/body art), o en fotografia documental (recull de fotografies de casaments d’època: es demana que les fotografies vagin acompanyades de la referència de noms, dates, lloc. Ja són més de 360 les que han rebut, que seran estudiades pel centre d’estudis genealògics: d’aquesta manera, a més, el museu ha aconseguit tenir digitalitzat pels propis usuaris un material que hagués estat fora del seu abast altrament.

Entre els reptes de futur que tenen plantejats al V&A Online, es troben, en primer lloc, el crear comunitat: fins ara són més aviat activitats aïllades, i es plantegen si crear una comunitat V&A o diverses de temàtiques, com per exemple una al voltant de la fotografia. I el segon repte és el Mobile user-generated content, és a dir, adaptar al mòbil el contingut generat pels usuaris. També va anunciar que per la tardor el V&A disposarà d’un milió d’objectes digitalitzats accessibles a la seva web.

Al debat es va posar molt clarament de manifest l’altíssim grau d’interès dels museus i centres culturals presents en l’entrada a les xarxes socials i, alhora, el grau de desconeixement i diríem un punt “verd” encara respecte d’altres països. Va sorgir el tema delicat dels drets d’autor i la por a la pèrdua de control dels continguts (apunt de Celaya: cal fer l’evolució conceptual de control de la informació a gestió de la informació). També va aflorar la inquietud per la manca de personal preparat per gestionar aquests recursos i la legítima preocupació per la dedicació necessària que ve a sobrecarregar uns equips humans en general molt reduïts, tant en els equips d’Internet, allà on en tenen, com en general als equips de comunicació. Recomanació unànime dels ponents: començar en petit i començar ja.

Des del Museu Picasso vam anunciar la tot just estrenada presència a les xarxes al mes de maig a Facebook, Flickr, Youtube, Delicious i blog, que ha anat precedida d’una prospectiva del que fan els museus del món a les xarxes socials. L’acció 2.0, als museus del nostre país encara no ha arrencat amb empenta, tot i que comencen a haver algunes iniciatives sobretot a Facebook (Prado, Reina, Fundació Miró), a Youtube (MNACTEC_Museu Ciència i Tècnica de Catalunya) i de wikis (WikiDocentes del Guggenheim de Bilbao). Aquest panorama tot just incipient en 2.0 s’estén en general a Europa, amb l’excepció avançada del Regne Unit (Tate, National Gallery, V&A), però als Estats Units (Brooklyn, MoMA, Metropolitan, Indianapolis), i Austràlia (Powerhouse) estan donant unes experiències molt rellevants.

En un proper post parlarem amb més detall d’aquestes experiències museístiques 2.0 arreu.

Conxa Rodà. Museu Picasso

2 comentarios

Sònia López ha dit...

Bravo! Gràcies per la crònica Conxa i Albert.

Trobo especialment interessant el repàs a la ponència de Gail Durbin. Jo també comparteixo l'admiració sobre els seus punts de vista. Aportació clau aquesta reflexió sobre les 2.0 del "me" i del "us". Tema apuntat per anar-hi pensant. Penso que és un tema clau, i ajuda a desemboirar certa confusió: és tot responsabilitat de l'equip web perquè l'eina és la xarxa. Doncs no... Hi ha diferències entre la naturalesa de cada plataforma i per tant de l'ús que el museu potfer d'ella. Doncs sí.

També m'ha agradat molt el comentari de Javier Celaya sobre la necessitat d'entendre les especificitats de cada canal: allò de que si al Twitter veus el mateix que el butlletí, no té gràcia. Essencialment hi estic d'acord, jo també defenso l'anàlisi de les eines en base a la seva especificitat. I això em porta a una altra reflexió: he de donar per descomptat que quan accedeixo a una audiència a través de Twitter és una audiència diferent a la del meu web? Ara que ho penso, la veritat és que les persones que conec amb participació activa a Twitter per exemple, són també usuaris de Facebook, bloggers empedreïts i rastrejadors incansables de Flickr i YouTube... Però també és cert que hi ha audiències, com l'adolescent per exemple, que està present a aquestes plataformes, que no compleixen d'entrada el perfil de persona inquieta per continguts profunds, ni tampoc tenen un perfil geeki que estratègies adreçades a aquesta audiència necessiten ser especialment específiques. Caldrà valorar doncs si és necessari fer perfils de la nostra institució segmentats per públics o tons en els missatges?

Sento el desordre en la meva aportació. Pensament erràtic, per variar! Però és una manera d'agraïr-vos la feina!

8 de juny de 2009 a les 13:49
AlbertSierra ha dit...

Gràcies Sònia per l'aportació! Serà erràtic si vols, però és de qualitat. Normalment tot el que dius és de tres estrelles...

Públics i plataformes... La gent del meu twitter també està a Facebook, però no tots els meus amics de Facebook estan a Twitter... Jo crec que cada eina marca perfils diferents, 2, 3, 4.. i alguns coincideixen a diferents eines i d'altres no. I una altra cosa és que nosaltres amb el que escrivim a cada canal anem també seleccionant el nostre públic i canviant-lo cada dia. Si vols tenir perfils diferents en eines diferents només cal que els donis continguts diferents a cadascuna. Que és el més normal en aquesta època de fragmentació. S'està acabant la societat de masses.

10 de juny de 2009 a les 1:14