Juan Varela, el periodisme, la ministra, Guardans i el futur d'Internet

Juan Varela és un dels referents del periodisme digital, a Espanya i sense por es podria dir que a Europa. En dos dies ha fet una insòlita sèrie de posts sobre el futur del periodisme, dels diaris i del tàndem González-Sinde - Guardans al seu blog Periodistas 21. Varela defensa la nova cultura d'Internet però no les descàrregues indiscriminades, i és una de les poques veus que aporten reflexió i arguments sòlids en aquest debat.

Sobre la ministra:

Una ministra para el lobby del cine.

Una ministra con conflicto de intereses.

Una ministra contra Internet.

¿Quién dijo miedo ministra?

Sobre Ignasi Guardans: (la primera opinió que llegeixo sobre Guardans amb una mica de substància, perquè el que han publicat els diaris...)

Un bloguero para amigar a cine e internautas.

I una mica més antic però simplement perfecte:

Más negocio, menos piratería.

I sobre el futur del periodisme i els diaris:

Mejor publicidad antes que volver al pago.

Google aconseja a los diarios convertirse en medios plataforma.

Avui ha vingut al despatx un fotògraf free-lance que treballa de quan en quan per nosaltres. Treballa molt perquè és un fotògraf de premsa extraordinari. I és clar, hem parlat una estona sobre com estava el panorama, i m'ha explicat unes quantes històries... Publicitats de diari que valien fa tres anys 30.000 euros i que ara valen 7.000 i no es venen. Redaccions plenes de cadires buides, periodistes prejubilats amb 52 anys, gent que ha donat tota la vida al diari, ara al carrer. Fotògrafs inclosos. Però ell ja ho deia fa anys als companys quan va començar la revolució digital: has d'oferir alguna cosa més, una foto especial. No pots donar només la foto tòpica perquè quan tothom tingui càmera, què vendràs? Ara molta gent es fan les fotos dels actes ells mateixos. Però quan volen una foto especial, criden al Jordi. I aquells fotògrafs que només venien perquè tenien el monopoli de la fotografia ara estan a casa. I els diaris han viscut del monopoli de l'accés al públic, per això la seva publicitat valia diners, perquè la gent la mirava. Aquest era el seu negoci. Com les teles. Ara la gent ja no mira la publicitat dels diaris i el seu negoci s'ha enfonsat. Ara ningú té l'accés monopolístic al públic. Ui perdó. Sí que el té algú... Google. I per això són qui són.

I els museus? com ja he dit alguna vegada, teníem el monopoli de l'accés a l'art i a una bona part de la cultura... i ara ja no el tenim. Altres poden prendre (i fer amb molta dignitat) el que era el nostre paper. Qui no espavili es trobarà sense públic, sense recursos i sense suport. I els valents que intentin coses noves i tinguin èxit entraran per la porta gran en aquest segle tan convuls que és el XXI.