Robert Capa i Gerda Taro al Museu, però de les fotos de l'avi... quí se'n cuida?

04 de juliol 2009


Sóc un apassionat de la fotografia antiga, hi he hagut de submergir-me ben sovint en la meva etapa d'històriador de l'arquitectura en fons com l'Arxiu Mas o el Fons Salvany i n'he sortit sempre més enamorat que abans d'aquests arxius. Històries darrera de cada foto... I em posa dels nervis quan veig determinades institucions per les quals tinc un especial apreci que tenen un fons de fotografies de vida quotidiana excepcionals i no en treuen ni el més mínim partit. Tenen la vida de la gent a les mans i no se n'adonen, es pensen que són fotos. O pitjor... "documents". Cada foto dels cabarets de Barcelona dels anys 20 és una màquina del temps i les tenen en un compacte esperant que algun sonat les demani... és que em poso dels nervis...

La rebequeria que acabo d'escriure ha estat provocada per la comparació amb algunes iniciatives que són del segle XXI i que caldrà seguir. La més recent la posen en marxa el Periodico i el MNAC (imagino que en David Balsells. [actualització: un ocellet em xiva que és idea del Damià Martínez el Cap d'Activitats del museu]) en relació a les exposicions sobre fotografies de la Guerra Civil de Robert Capa i Gerda Taro que tindran obertes aquest estiu: una web per recollir fotos que aporti la gent sobre la Guerra Civil o sobre aquell temps. Cadascú pot escanejar les seves fotos i enviar-les. Tot on-line. I si no en saps, doncs per telèfon. Tot senzill. 2.0 perfecte. I les que es recullin entren en una exposició al MNAC. Toma ya. El meu avi penjat al MNAC. I atenció que només em demanen l'escanejat... No em prenen la foto... Encara millor...

Ara mateix n'hi ha unes quantes de penjades, algunes interessants, altres no tant, però el que m'ha cridat més l'atenció és la informació que dona la gent sobre les fotos, com ara aquesta:
"El meu pare als 17 anys era voluntari en la Creu Roja a Barcelona, aquesta foto la va comprar amb cartrons de tabac a un soldat nacional. És el bombardeig del port de Barcelona".


Quan un museu o un arxiu rep un fons de fotos no rep aquesta informació, tot el context de significats superposats a l'objecte es perd, però en la captació 2.0 aquesta informació es manté. És mil vegades més útil i valuós un grup de 100 fotos disperses escanejades per les respectives famílies i enviades al museu on-line amb aquesta informació que dues capses amb 500 plaques de vidre catalogades per un documentalista o un arxiver que de la Guerra sabrà el que ha llegit a quatre llibres.

Perquè recollim objectes els museus? i documents els arxius? en bona part per tenir aquestes històries no? Doncs comencem a replantejar-nos les formes d'ingrés dels fons perquè ara es pot fer d'una altra manera.
I a més amb aquesta forma de promoure l'ingrés arribes a molts més llocs. Si tens un partner de la comunicació és clar, si no serà difícil... Però això és un altre tema...

Aquesta iniciativa no és pionera, un altre diari, el 20 Minutos té una impressionant col·lecció anomenada "Museo Virtual de Fotos Antiguas" on també veureu aquests mateixos comentaris que us dic i a sobre fils de discussió sobre cada foto que generen novament coneixement.

En alguna altra entrada ja ho he dit. En el segle XXI ni els museus ni els arxius podran mantenir el monopoli de la conservació de la memòria. Igual que els mestres no tenen el monopoli del coneixement ni els periodistes de les notícies i per això ploren tots. Ara hi ha molts candidats a fer aquestes feines, i si la de conservar i difondre el patrimoni algú la fa millor que nosaltres (com ara el 20 Minutos) ens convertirà en irrellevants. De moment, però els de fotografia del MNAC s'ha posat les piles. Molt bona notícia.




1 comment

jordi graells ha dit...

Albert, un post brillant! Amb quina claredat exposes com han de canviar les organitzacions dedicades a la preservació de la memòria i el patrimoni històric. Perquè la tecnologia desenvolupada al voltant de la Internet actual canvia el rol d'intermediàries que havien tingut fins ara. A fe de déu i de molts usuaris, que la iniciativa del 20 Minutos és bona i no pot deixar de ser considerada una bona pràctica. I particulament m'alegro de l'empenta del MNAC també.

20 de juliol de 2009 a les 19:50