Busquem nens que vulguin passar un matí "de Champions"

Al museu del Joguet de Verdú....

No us ho perdeu!!!

Diaris digitals, diaris en paper i Walter Benjamin

Més cua sobre la victòria d'Obama. Els diaris americans es van inflar a vendre exemplars el dia després. En un article de la Vanguardia es parlava de "la magia dels diaris en paper" i que la gent es llençava a comprar els diaris per llegir-los, que s'havien hagut de fer edicions especials, i deia "el exito de los periódicos clasicos fué una inyección de optimismo para un sector que pasa serios problemas..."  el diari el País també se'n feia ressó però donava moltes pistes sobre perquè es van comprar aquests diaris, no era per "llegir-los" era per TENIR-LOS. Aquests diaris no són ja vehicles de informació, la gent va seguir la nit electoral per tv i internet i al dia següent van comprar un objecte commemoratiu, el millor possible, un diari que quedarà guardat en un calaix com un tresor o fins i tot serà emmarcat i penjat en un lloc rellevant de la casa. M'ha vingut immediatament a la memòria Walter Benjamin que va ser capaç de veure abans que ningú com la reproductibilitat tècnica despullava l'art de la seva funció de respresentació de la realitat. Ara els despullats són els diaris. Però igual que l'art va trobar camins nous, els diaris en paper alliberats de donar les notícies per les seves versions digitals també ho faran. Per exemple en aquestes "edicions especials" més profundes de l'habitual amb articles de fons, imatges de gran format... Són diaris que no han d'anar només a l'arxiu, se n'han d'anar directes cap al museu.

I un apunt més, la Vanguardia ha engegat una extraordinària hemeroteca digital. Un recurs imprescindible per a qualsevol persona interessada en el segle XX. O en aquest segle XXI que comença. Per exemple per veure que va ser al 2004 que un convidat va robar el protagonisme a John Kerry en la convenció demòcrata. Un aspirant a senador, afroamericà, que va començar el seu discurs com el típic representant de les minories que tot partit té per quedar bé, però que en 18 minuts extraordinaris va passar del discurs del "bon negret" (només cal sentir la música amb que el presenten) al d'un indissimulat aspirant a lider del seu país. M'imagino les cares dels responsables de l'aparell del partit, i la dels caçatalents outsiders... 

Obama, Internet i els museus

També aquí l'Obama? Doncs si, i no és la primera vegada. En podem treure cap ensenyament de la victòria d'Obama la gent de museus? Bé, potser si...

Primer podem aprendre a explicar història i que arribi directe al moll de l'os de la gent. Com en l'exemple que ha posat avui en el seu últim discurs de la dona d'Atlanta de 106 anys que ha votat en una pantalla tàctil. "Va néixer només una generació després de l'esclavitud, un temps sense cotxes al carrer ni avions al cel, quan una persona com ella no podia votar per dues raons, per ser dona i pel color de la seva pell, i aquesta nit penso en totes les coses que ha vist en aquest segle d'Amèrica, el dolor i l'esperança, els problemes i el progrés..." i segueix amb les sufragistes, amb el New Deal, amb Pearl Harbour, amb Martin Luther King, amb l'arribada a la Lluna, amb la caiguda del Mur de Berlín i "enguany, en aquestes eleccions, ella ha tocat una pantalla i ha votat" Freeman Tilden n'hauria estat orgullós.

I també podem aprendre algunes coses del que ens espera als propers anys en la relació amb "el públic". Amb aquests joves que han votat massivament perquè han considerat que Obama era un dels seus, perquè els parlava en el seu idioma, de coses que els interessen i en els mitjans que ells utilitzen. La triple O, laObama Online Operation és molt més que penjar un perfil a Facebook, és la comunicació massiva que veurem en els propers anys. I la gent ha respost de forma entusiasta, increïble, amb milers de voluntaris, amb milions de dòlars en donacions individuals, per una raó simple i poderosa, perquè els ha donat una via per participar d'aquest moviment. Ell és un magnífic orador, sembla absolutament sincer en el que diu. I la gent l'ha cregut. I la seva maquinària electoral estava enfocada a rebre amb els braços oberts milers de persones que voldrien "fer alguna cosa", trucar als amics, ajudar gent gran a registrar-se, fer vídeos de suport i penjar-los al YouTube, donar una petita quantitat...

Els immigrants digital vam néixer amb les televisions i els diaris com a paradigma, rebre informació i votar cada quatre anys. Els joves han nascut a Internet, on el paradigma és la creació i l'intercanvi, no el consum. Quan alguna cosa els mou, volen participar, volen formar-ne part. Això és els Estats Units d'avui i és la Catalunya d'aquí a cinc anys. Els joves volen FER.

Els museus i les entitats patrimonials tindrem una oportunitat molt gran en la relació amb aquesta nova generació. Mantenim encara el prestigi de treballar pel bé comú, per la societat. Podem explicar-los coses que els interessaran, podem oferir-los participar dels nostres objectius i de la nostra tasca. Però haurem de parlar el seu idioma i en els seus canals. I, sobretot, haurem de ser sincers. No val convidar-los a presenciar els nostres actes, ells voldran FER els seus actes dintre del nostre moviment. S'obre un temps per un nou voluntariat molt més nombrós i heterogeni, amb una organització diferent, amb regles noves. Si som capaços d'integrar-lo, serà bona part del nostre futur. Si ens tanquem i el rebutgem, passarem a ser una cosa del passat.

40

Avui m'ha vingut a veure un director de museu jove i carregat de projectes. Ens ho hem passat bomba planejant algunes sorpreses conjuntes. A mitja conversa jo me li queixava de que costa molt convèncer a la gent del patrimoni de que engeguin un blog, i em diu:

"home, serà perquè són gent gran!... de 40 anys o així!!!"

Aaaarrrrrgggg...

Mucha, Rodtxenko i l'Arxiu universal

Feia massa temps que no anava a veure expos... I esgarrapant un parell d'horetes al migdia i un diumenge al matí he aconseguit de veure'n tres gairebé consecutives, i totes tres extraordinàries.

Alphonse Mucha al CaixaForum. Un artista gairebé tòpic, d'aquells de pòster kitch de botiga. Doncs quina sorpresa! Acostumats a veure modernisme sense aturador a Barcelona, impacta la qualitat i creativitat desfermada dels seus treballs, començant pels cartells dedicats a la Sarah Bernhardt, i seguint per la publicitat, la fotografia, els objectes... tot simplement enlluernador. De discurs i museologia, poc a parlar la veritat, jo vaig trobar a faltar molt context per una obra tan espectacular. I quan veus els seguidors tipus Alexandre de Riquer que ja és bó... doncs que bó, però que rematadament bó que era el Mucha...

Rodtxenko a la Pedrera. He anat avui mateix i només entrar m'he sentit com quan començava a estudiar història de l'art i em submergia en les avantguardes soviètiques i els textos de Lunacharsky. Els inicis de l'abstracció, les proclames revolucionàries, l'intent (reeixit!) de crear un art totalment diferent del que existia fins aleshores... la passió per la tècnica i la ciència... i uns dibuixos francament fluixets fluixets... però quan comença el fotomuntatge, el disseny i la insòlita publicitat en col·laboració amb Maiakosvsky la seva obra pren volada fins al magnífic cartell "llibres!" que il·lustra aquest post. I quin final! Durant l'estalinisme fent propaganda del règim per salvar la pell amb fotomuntatges de la construcció dels grans embassaments... i ja als anys 40 les seves cartes dient que ara és feliç pintant, pintant quadres petits i bonics... Ell! que havia partit en dos la pintura burgesa europea, i ara només li queda disfrutar en un petit racó, gairebé amagat, amb els pincells a la ma...

i finalment Arxiu Universal al Macba. Vaig començar per la part dedicada a la Barcelona contemporània, i mira, no està malament, algunes coses brillants i d'altres que no tant. Però quan puges a la segona planta tens TOTA la història de la fotografia davant teu. És increïble que en Jorge Ribalta hagi aconseguit aplegar en un mateix lloc una enormitat com aquesta. És com mirar una enciclopèdia de la fotografia universal! Hi és tot! des de les fotografies de les expedicions exòtiques i els monuments derruïts del segle XIX, a Atget, Weege, Berenice Abbott, Walker Evans, William Klein, Steichen, Català Roca, Agustí Centelles... Inabastable per a qualsevol amant de la fotografia. I no només les fotos sinó també les revistes per les quals van ser creades com les fotos de la Barcelona vella més decrèpita de Margaret Michaelis per a la gent del Gatpac, o les portades de la revista Life... Jo me'n vaig anar totalment desmuntat per la quantitat d'obres mestres que havia vist en uns minuts... S'ha d'agrair al Macba que l'entrada és en realitat un passi que permet retornar sempre que es vulgui. Una mostra que realment mereix el seu títol: Arxiu Universal.

Només un apunt amarg... quin és el reflex a Internet d'aquestes tres excel·lents mostres? Quines exposicions virtuals, quins jocs per nens, quins reculls d'imatges, quins vídeos amb les opinions dels visitants? Ens falta un pas més... Total si el Guardian pot fer un slideshow perquè nosaltres no?