Diaris digitals, diaris en paper i Walter Benjamin

08 de novembre 2008

Més cua sobre la victòria d'Obama. Els diaris americans es van inflar a vendre exemplars el dia després. En un article de la Vanguardia es parlava de "la magia dels diaris en paper" i que la gent es llençava a comprar els diaris per llegir-los, que s'havien hagut de fer edicions especials, i deia "el exito de los periódicos clasicos fué una inyección de optimismo para un sector que pasa serios problemas..."  el diari el País també se'n feia ressó però donava moltes pistes sobre perquè es van comprar aquests diaris, no era per "llegir-los" era per TENIR-LOS. Aquests diaris no són ja vehicles de informació, la gent va seguir la nit electoral per tv i internet i al dia següent van comprar un objecte commemoratiu, el millor possible, un diari que quedarà guardat en un calaix com un tresor o fins i tot serà emmarcat i penjat en un lloc rellevant de la casa. M'ha vingut immediatament a la memòria Walter Benjamin que va ser capaç de veure abans que ningú com la reproductibilitat tècnica despullava l'art de la seva funció de respresentació de la realitat. Ara els despullats són els diaris. Però igual que l'art va trobar camins nous, els diaris en paper alliberats de donar les notícies per les seves versions digitals també ho faran. Per exemple en aquestes "edicions especials" més profundes de l'habitual amb articles de fons, imatges de gran format... Són diaris que no han d'anar només a l'arxiu, se n'han d'anar directes cap al museu.

I un apunt més, la Vanguardia ha engegat una extraordinària hemeroteca digital. Un recurs imprescindible per a qualsevol persona interessada en el segle XX. O en aquest segle XXI que comença. Per exemple per veure que va ser al 2004 que un convidat va robar el protagonisme a John Kerry en la convenció demòcrata. Un aspirant a senador, afroamericà, que va començar el seu discurs com el típic representant de les minories que tot partit té per quedar bé, però que en 18 minuts extraordinaris va passar del discurs del "bon negret" (només cal sentir la música amb que el presenten) al d'un indissimulat aspirant a lider del seu país. M'imagino les cares dels responsables de l'aparell del partit, i la dels caçatalents outsiders... 

1 comment

Anònim ha dit...

Suposo que has vist l'article de La Vanguardia: "De YouTube a televisión".

13 de novembre de 2008 a les 22:59