Art Accessible. Jornades a la Pedrera. 8 retalls de Francesca Rosenberg (*actualitzat)

Aquest matí he anat a les Jornades sobre accessibilitat que s'han fet a la Pedrera. Les he pogut seguir només a mitges, perquè feia de semi-periodista per patrimoni.gencat. Volíem veure a gent de la Pedrera, de la Fundació Miró i també entrevistar a la Francesca Rosenberg, Directora de programes d'accés del MOMA de Nova York. Com acostuma a passar amb la gent dels museus americans, no només tenen un contingut interessant per explicar, sinó que l'storytelling, el guió, és excel·lent, i a més ella és una presentadora brillant. Si tornem als continguts, jo em quedo amb 8 retalls de la seva conferència:

1. Molta de la gent amb disminucions no volen ser tractats com a diferents, sinó com a gent normal. Alguns no volen cap ajut (ho entenc, ho he viscut).

2. Un bon disseny general dona solucions bones per a tothom, discapacitats i no discapacitats.

3. El que es fa per als discapacitats serveix per a tothom. Una rampa també és útil per a les mares amb cotxet.

4. La base per als seus programes són la creativitat i la imaginació.

5. L'objectiu és crear capacitats, explorar les capacitats d'aquestes persones per al seu creixement (empowering) i la seva autoconfiança (confidence building).

6. En les audioguies tenen tres versions en el mateix aparell, l'estandard, la de famílies i l'audiodescripció. Un crític d'un diari va escriure que amb l'audiodescripció per primer cop veia de veritat el que tenia al davant.

7. Un dels seus programes es fa per telèfon, un educador del museu explica una obra a gent que no es pot moure de casa per motius de salut. (no pot ser més senzill, ni més humà)

8. La declaració d'un dels participants del programa de malalts d'Alzheimer, despres de veure i parlar sobre les obres de Chagall: "han fet aparèixer el millor de la part de la meva ment que encara no ha marxat".

Gràcies Francesca.

* Actualització: M. al seu blog Art & Apart ha fet un molt bon resum de la ponència de Matthieu Decraene, responsable del programa d'accessibilitat del Louvre. I no us perdeu tampoc el comentari a aquest post de l'Anna Noëlle, de la Fundació Miró.

Museus i 2.0 a França

Al Louvre han tingut lloc unes interessants jornades sobre l'activitat 2.0 dels museus. De casa nostra ha participat la companya Conxa Rodà que a més n'ha fet un molt bon resum en el blog del Museu Picasso. Val la pena llegir-lo i també consultar les presentacions de les ponències.

Em quedo amb la pregunta d'un participant: "com us han deixat fer-ho al Ministeri, a nosaltres no..." i amb la resposta: "No vam demanar permís".

Generation Open. El futur. El present.

Generation Open. Generació oberta.

"No és una qüestió d'edat sinó de mentalitat. Quan reps totes les teves referències d'Internet en comptes de la TV dones per fet que la comunicació és bidireccional."

Això és el que diferencia als que creiem que tota la informació pública ha de ser publicada, i no guardada en calaixos, als que creiem que quan fas alguna cosa, l'has d'explicar, l'has de fer pública, dels que mantenen les institucions tancades.


The people within Facebook not only believe in what they’re doing but are on the leading edge of Generation Open. It’s not merely an age thing; it’s a mindset thing. It’s about having all your references come from the land of the internet rather than TV and becoming accustomed to — and taking for granted — bilateral communications in place of unidirectional broadcast forms. Where authority figures used to be able to get away with telling you not to talk back, Generation Open just turns to Twitter and lets the whole world know what they think.

Un post clarivident.

I hi arribo per un projecte increïble Legalsolo que ofereix gràtis la documentació legal espanyola. I no és una web governamental sinó una iniciativa privada que diu que la informació pública, la nostra, s'ha de poder consultar gràtis i no pagant.

I a Legalsolo hi arribo per un Twitter d'en Jordi Graells... Un altre Generation Open.

Anna Frank a You Tube

La Casa d'Ana Frank a Amsterdam és un dels museus més peculiars d'aquesta extraordinària ciutat. Van emprendre una renovació radical, eliminant tota aquella "museografia" tradicional que no era més que atrezzo, i que podia fer posar en qüestió la seva autenticitat. Van deixar doncs una casa despullada, on per contrast els elements que hi ha, per petits que siguin, una guixada en llapis en una paret, un quadern escolar, són objectes extraordinàriament corporis. Son super-objectes. Claus d'una història real que és la del diari, una familia jueva amagada dels nazis en un doble fons de casa seva.

Ara les úniques imatges en moviment d'Ana estan al You Tube, posades a disposició del públic pel propi museu. Un article al Guardian ho explica amb detall. El canal de You Tube que han construït és modèlic.