Què fem amb el patrimoni? Una discussió importada de Twitter

21 d’abril 2011

No hi ha eina més efectiva que Twitter per engegar debats. Però 140 caracters a vegades es queden curts, així que movem la discussió cap aquí:




 Albert Sierra
Turisme Cultural? menys tríptics en paper i més aplicacions per iPad diu @ 

 Xavier carmaniu
@ Gràcies!!! Un honor!

 Sònia López 
@ @ Ok a la idea de base xo no x tendència. Les aplicacions mòbils no són l'estratègia, han de formar part d'ella.

 Xavier carmaniu 
@ @ Gràcies Sònia. El problema precisament és que en general no hi ha gaire estratègia a llarg termini. No per moda.

 Sònia López 
@ @ Efectivament.Ràbia d veure q no hi es pensi i treballi transversalment.S'amortitzarien tant millor els recursos!

 Xavier carmaniu 
@ @ EXACTE! és just el que intentava dir al post. El problema és que ni es pensa ni es treballa en equip

 Sònia López 
@ @ Amb el patrimoni ric que tenim, podríem fer coses increïbles pels d'aquí i els de fora.

 Xavier carmaniu 
@ @ Calla, calla... cada vegada que hi penso m'encenc.

 Albert Sierra 
@ @ Bon debat. Però quina ha de ser la base de l'estratègia? Què busquem? Quins són els missatges? A qui ens adrecem?

 Xavier carmaniu 
@ @ xl q fa a mi sempre persegueixo el mateix: fer gaudir de la història als meus conciutadans. És un deure moral d'hador

 Albert Sierra 
@ @ doncs jo crec que un objectiu pot ser que més i més gent faci seu el patrimoni, que se l'apropii moralment.

 Xavier carmaniu 
@ @ Totalment d'acord: si es coneix, s'estima, es defensa i es protegeix. Així es pot llegar a la generació següent

 Sònia López 
@ @ Jo veig el patrimoni com una eina per generar idees i curiositat, connectar persones. La resta ve x decantació.

 Joan Margall 
@ @ @ ep! patrimoni? idees? persones? curiositat? M'apunto a la conversa ;-)

 Albert Sierra 
Gran gran @ com sempre!!! @

 Albert Sierra 
@ @ A mi el patrimoni em serveix x explicar històries que desperten l'esperit crític 

 Sònia López 
@ @ Això mereixerà una estoneta de lectura i reflexió.

Doncs, ja està... ara podem seguir via Twitter... o via comentaris al blog.


9 comentarios

Vàngelis Villar ha dit...

Si em disculpeu que intervingui en la conversa, però és cert que un Tweet ja és massa curt per a continuar-la.

Per a mi, el patrimoni esdevé un pretext per difondre un discurs, per transmetre coneixement. L'altre dia, de fet, llegia en un llibre que el patrimoni que ens és propi ens defineix però el patrimoni que és propi d'altres cultures ens permet conèixer com són. Una societat sense patrimoni seria força assèptica, no creieu?

En aquest sentit, doncs, el patrimoni seria la plasmació d'un discurs. Coincideixo amb Sònia López en què és una eina.

D'altra banda heu parlat de l'aplicació de noves tecnologies. Certament últimament he vist algunes aplicacions orientades a la difusió que no m'han aportat cap valor afegit. En aquests casos he pensat, tal i com apunteu, si alguns casos presenten noves tecnologies "perquè toca".

22 d’abril de 2011 a les 10:16
Karma ha dit...

Aquí queda més clara la conversa...
;-)

22 d’abril de 2011 a les 23:38
Sònia López ha dit...

Fa unes setmanes al museu on treballo vam tenir una reunió de gent d'àrees ben diverses. Per iniciativa del departament de Telecomunicacions, se'ns proposava que analitzéssim la possibilitat de fer servir codis QR a les sales del museu. Jo hi assistia en qualitat de responsable del web i de persona geek.

Es tractava sobretot de crear un fòrum de debat entre persones que toquem i gestinem espais diferents del museu: la col·lecció, comunicació, web, telecomunicacions... I els debats sempre són positius. Però jo vaig mantenir una postura molt conservadora, perquè no dir-ho, reticent. (Albert, t'ho imagines?). I és que no em sembla el millor mètode pensar o proposar cap projecte des de l'eina en sí i vaig insistir molt en explicar el perquè de la meva reticència. Els projectes han de néixer de les idees. I per cada projecte i discurs, els professionals hem d'analitzar quina és l'eina o les eines que estaran al millor servei pels nostres propòsits. No oblidem que un "post-it" també és tecnologia, i pot ser la millor eina en segons quin context.

Tampoc crec que n'hi hagi prou amb tenir una idea aillada per molt bona que sigui. Hem de resoldre problemes sense crear-ne de nous. Cal un bon pla estratègic. Que no vol dir que haguem d'invertir dos anys per escriure'l i que necessiti ser re-escrit tot seguit perquè s'ha quedat obsolet, perquè s'ha basat en eines i no en idees o conceptes.

A partir d'aquí, cal acostumar-se a treballar en procés. Cosa que en aquest país ens costa molt perquè habitualment els nostres recursos són escassos i anem desbordats de feina, i tot just ara comencem a pensar en la possibilitat de treballar en xarxa. Crec que no cal tenir por d'obtenir resultats a diferents escales i terminis. Res és descartable: ni el fulletó ni l'aplicació per mòbils, ni la vídeo guia per signes, ni la col•laboració oberta amb Vikipèdia, ni la realitat augmentada a sales o monuments, ni les versions mòbils de web. Tampoc hem de descartar treballar en xarxa no només entre institucions (productores de continguts), si no també amb les universitats (desenvolupadors d'eines).

Per mi és un referent essencial procés encetat per l'Smithsonian http://smithsonian-webstrategy.wikispaces.com/. És un projecte que procuro seguir puntualment perquè si ells poden lidiar amb la seva complexitat, nosaltres també. Fa només unes setmanes Nancy Proctor, directora de l' estratègia mòbil de l'Smithsonian va impartir un taller sobre mòbils i institucions culturals al congrés Museums and the Web. Aprofito per fer-me ressò d'un excel·lent resum del taller que la Conxa Rodà del Museu Picasso de Barcelona ha publicat recentment: http://www.blogmuseupicassobcn.org/2011/04/els-museus-es-mobilitzen-2-notes-del-mw2011/. Aporta idees concretes interessants i documentació que val la pena revisar. A Twitter, podeu seguir-la com @nancyproctor i les etiquetes #mtogo i #simobile.

Acabarem tenint codis QRs al museu on treballo? Doncs no ho sé. Probablement no si l'únic que som capaços de fer amb ells és encriptar una cartel·la o un text de paret.

Sí, s'han d'anar fer coses precisament per anar-les fent. Fer, avaluar i ajustar i Sant Tornem-hi. Interrogant-nos constantment sobre si el que tenim entre mans juga a favor de la nostra missió, al servei d'allò més conceptual: compartir, divulgar i retornar el capital cultural del que som responsables i estimular la creativitat i l'ús que d'ell en puguin fer els ciutadans d'aquí i d'arreu que ens visitin.

23 d’abril de 2011 a les 23:08
Vàngelis Villar ha dit...

El cas que comentes relatius als codis QR sembla que s'hagin invertit els termes: es tracta de cercar un problema que tingui com a solució els codis QR.

Respecte aquesta tecnologia sempre penso si és un bon moment per substituir les cartel·les per codis pixelats. Potser apropa el patrimoni a nous públics però també és cert que tanca les portes a d'altres que no gaudeixen de les mateixes eines tecnològiques en el seu dia a dia. I la solució intermitja: text o web amb codi QR que remet el mateix contingut, sembla redundant.

27 d’abril de 2011 a les 13:10
Kippelboy ha dit...

Completament d'acord amb la Sònia. Una eina no pot definir una estratègia. Una eina, segons la viquipèdia ;) és un objecte que fa servei per a les necessitats o activitats de les persones
Si no hi ha una necessitat, no es necessita una eina.


Ara bé, he de dir que jo cada cop més miro el meu smartphone mentre visito exposicions. Perquè ho trobo útil.

Veig un autor que desconec i, a l'instant, trobo més obres seves, em miro la seva biografia i m'ho envio a mi mateix per mail per mirar-m'ho a casa més tranquil·lament.
I si em deixen, faig fotos per comentar l'expo després amb uns amics fent una cervesa.

Internet mòbil existeix i no s'ha d'obviar. Els QRs fan això que acabo d'explicar més fàcil, però en museus on no es poden fer fotos, poden arribar a provocar situacions paradoxals (els de seguretat comprovant que amb la càmera apuntem al QR i no a l'obra :).

Tothom sap quines web es van fer "perquè calia estar a internet". L'usuari no és tonto. Entén quan una eina (Qr, APP, web, Twitter...) és útil i quan és propaganda.



Pel que fa al rerefons de tot això, a les preguntes de l'Albert:


* Què busquem? Quins són els missatges? A qui ens adrecem?:

Crec que busquem la millor manera d'explicar el que ens agrada. Crec que en la difusió del patrimoni falta empenta, sinceritat. Sovint tot sona massa plastificat. Encara no sé perquè però no enganxa, no crida.

Fa falta una comunicació més efectiva. I per això sí que hem de descobrir com fer servir les noves eines -que internet ens presenta- de la millor manera possible, sense repetir models del sXX.

Com diu la Sònia, hem de treballar en procés i, sobreto, dir que estem treballant en procés. Quan veus els esforços que una institució fa, quan veus que s'equivoca i ho reconeix, quan veus que et pregunta...te la fas teva perquè, sense voler, hi has començat a formar part.

27 d’abril de 2011 a les 21:12
Mariona Aragay ha dit...

Epa, quin debat més interessant! Estic molt d'acord amb vosaltres, en el sentit que no hem d'utilitzar les eines (codis QR o el que sigui) perquè 'toqui' o 'es porti', sinó que el projecte ha de néixer de les idees, i en aquest cas, també de les necessitats comunicatives i participatives del museu.

Com en Kippelboy, últimament només visito museus amb el mòbil a la mà, que em serveix per complementar la visita (amb informació extra o senzillament amb dades que no trobo a l'exposició) i compartir-la (a l'instant a foursquare, twitter, facebook, etc; i 'en diferit' fent un beure amb amics).

Per això penso que, tot i que encara som un públic molt geek i minoritari, anirem creixent, i els museus hauran d’anar trobant maneres de donar resposta a aquesta set de comunicació i coneixement del seus visitants.

I no vull acabar sense aportar alguna idea sobre els QR i els museus! Es tracta d’un projecte que potser ja coneixeu: es diu QRATOR i el desemvolupen al Centre for Digital Humanities de la UCL ( http://ow.ly/4It2u ), i em té el cor robat... :)

27 d’abril de 2011 a les 23:55
AlbertSierra ha dit...

En primer lloc moltes gràcies a tots els qui esteu aportant en aquest debat.

En segon lloc mostrar la meva admiració per la feina i la voluntat i coherència que mostra sempre la Sònia. Hi estic d'acord en algunes coses i en d'altres... no. Sònia, t'imagino perfectament intentant anar en contra dels codis QR, sent la anti-geek, igual que en la primera trobada que van tenir vas defensar que el MACBA no tenia perquè entrar a Facebook perquè no lligava amb la proposta del museu. Chapeau llavors i t'ho vaig dir i magnífic ara amb els codis QR.

Però les eines no són neutres i la única manera de saber com funcionen de veritat és experimentant i si pot ser amb foc real. Podem començar amb una idea? Si. Podem començar experimentant amb una eina...? Jo crec que si, Sònia.

Hem de fer una estratègia prèvia. Si. I no. Em sembla una gran aportació la de treballar, com dius, en procés. Em sembla important tenir una estratègia bàsica definida. Tenir un model d'institució i de comunicació, però no fixe sinó variable, replantejat periòdicament per l'aparició de noves eines i de noves idees.

Podem començar amb una eina? Jo crec que si, si creiem que té possibilitats d'encaixar en la nostra estratègia. Quan la facis servir veuràs si funciona o no.

A patrimoni.gencat hem provat coses que no han funcionat. Estem fent uns vídeos per als quals ara veiem clara la política de difusió que els hem de donar, però quan ja en portem uns quants i després de veure estadístiques...

Jo crec que cal tenir estratègia, eines i idees, però totes tres han de ser prou maleables, variables i esquemàtiques per poder avançar a partir de qualsevol dels tres conceptes modificant els altres dos sense que el castell de cartes se'ns vingui a terra. Ha de ser tot una mica elàstic.

Temps líquids, no?

28 d’abril de 2011 a les 0:24
Xavier ha dit...

D'entrada haig de dir que sóc historiador. I posats a penjar etiquetes, investigador i divulgador (per això a vegades també diuen que sóc periodista, tot i que no me n'he sentit mai).
Dic això perquè la meva experiència en gestió cultural és escassa i tampoc conec gaire el funcionament intern dels equipaments culturals del país.
Per tant, no cal que us digui que em fa molt content que les aportacions al meu bloc hagin generat aquest debat tant interessant.
Una de les meves màximes vitals (i potser això m'acosta als gestors culturals) és fer arribar el coneixement històric als meus conciutadans. El que es diu "divulgar". Aquest verb és dels més menyspreats pel sector universitari. Per això els que ens hi dediquem solem quedar en un segon pla, i també això explica que els periodistes hagin guanyat la partida als historiadors (a la carrera no s'ensenya a divulgar, però això ja seria un altre debat).
Crec que val la pena tenir tot això en compte a l'hora de plantejar què fer i com utilitzar les eines 2.0. L'eclosió d'aquest món ha enlluernat a molts, que s'hi aboquen per tendència, per moda. Però també hi ha els refractaris, els que veuen els mitjans de comunicació de masses com una amenaça i no com una oportunitat, i a aquests quan els parles de iphones, twitters i facebooks et miren com si vinguessis de Mart. Són incapaços de veure les oportunitats que ofereixen aquestes eines.
Potser s'hauria de trobar el camí del mig. Cada eina té el seu públic, el seu moment i la seva funció. Només cal pensar què volem explicar i a qui ho volem explicar: a alguns els serviran els codis QR, a altres un catàleg de 250 pàgines i altres un vídeo de 2.30 minuts.

De la mateixa manera que a vegades anem a peu, en cotxe, en tren o en avió, segons les nostres necessitats. Ara, el que és penós és veure que n'hi ha que s'entesten a anar en tartana.

30 d’abril de 2011 a les 14:13
Jacqueline Glarner ha dit...

És un gran plaer llegir aquest debat! Em quedo amb un nou concepte: la planificació estratègica elàstica.

Per cert, al grup MuseumLink (LinkedIn) hi ha un debat/intercanvi d’experiències sobre l’ús dels codis QR a les expos.

2 de maig de 2011 a les 10:58