Tinc sobre la taula el catàleg de l'exposició que se li va dedicar a Agustí Centelles a la primavera fotogràfica del 1988. L'he baixat del prestatge dels meus llibres de capçalera, on està des de fa 21 anys. I on ara té al costat a Irving Penn, Man Ray, Atget, William Klein, Renau, Català-Roca i a Joan Fontcuberta. El mateix Fontcuberta que em va obrir els ulls a la fotografia i que signa el text del catàleg de Centelles. Una exposició extraordinària. Amb còpies fetes per Manel Serra, el meu antic professor de revelat fotogràfic.
La meva dona, repassant les fotos del llibre acaba de trobar una imatge d'una manifestació de dependents de comerç del 1933 on hi ha un nen que li ha semblat que és el seu pare. Ara està buscant fotos antigues de la família per comprovar-ho.
La baralla de la plaça Sant Jaume. La barricada. Les milícies antifeixistes. Biescas. I el pare de Josep Pernau mort a terra i la seva mare plorant-lo.
No vull saber qui té raó. Que els germans Centelles s'han equivocat és evident. Però que mai s'hauria d'haver arribat a una situació en que tinguéssin opció d'equivocar-se d'aquesta manera també em sembla evident. Ni puc ni vull parlar sobre què ha passat en les negociacions perquè no ho sé i prefereixo no saber-ho.
Només sé que el fons se n'anirà. I que en el país dels grans fotògrafs la fotografia segueix sense tenir el lloc d'honor que li pertoca. Sempre en un recambró, al darrera de les pintures o dels documents escrits, és igual. Però és que a sobre ara no parlem de simples fotografies, per més obres mestres que siguin, estem parlant del nostre àlbum de família, de l'esperit, dels records dels nostres pares i els nostres avis.
Perdoneu però quin país de cecs que tenim.
Entrades
