Ahir vàrem anar uns quants companys del Departament de Cultura a la
E-Week de Vic a sentir la
Sara Monaci, professora de la Univ. de Torí. Parlava al matí de com la tecnologia actual influeix en l'experiència del visitant del museu i a la tarda presentava una experiència amb PDAs en el
Museu Nacional del Cinema de Torí. Després d'ella Alain Enault d'
AntennAudio presentava els seus productes.
Jo
o-d-i-o les audioguies, especialment perquè les poques que m'he atrevit a agafar generalment són infames així que les esperances d'aprendre estaven dipositades en la Monaci. Però com sempre passa hi va haver sorpreses i moltes idees per anotar.
La conferència que va fer la Sara Monaci va ser força acadèmica (com era d'esperar) i si s'hagués de resumir en quatre línies seria alguna cosa com ara això: En la utilització de les tecnologies per la difusió del patrimoni cultural hi ha dues possibilitats extremes: la d'intentar la simulació, fer viure a l'espectador una experiència que no pot tenir realment, com ara les ulleres 3D amb la visita a la tomba de Nefertari, en la que la interface intenta ser transparent i deixar al visitant en contacte directe (tot i que simulat) amb l'objecte. O l'altre extrem, la hipermediació, amb l'exemple de l'extraordinària web sobre
Caravaggio en que podem veure, llegir i sentir mil informacions auxiliars i de context sobre l'obra. Una interface que es fa òbvia. El tercer camí, que és nou, és el dels dispositius mòbils, PDA o telèfons, que ens explicava a la tarda. Una bona conferència.
Però després venia aquest senyor: Kevin Kelly. I en 5 minuts va ser capaç de fer-nos entendre a tots que és realment Internet: la màquina més gran que ha creat mai l'home. La més fiable, perquè porta 13 anys funcionant ininterrompudament sense aturar-se, amb el mateix nombre de transistors aproximadament que neurones té un cervell humà. Una màquina a la qual accedim des de pantalles i dispositius diversos (ordinadors, televisions, telèfons, gps, etc) però que no són més que finestres diferents que ens ensenyen fragments diferents de la mateixa màquina. I que només té 5.000 dies de vida. I ens va explicar què pensa que passarà en els propers 5.000 dies d'Internet. Que en serem tan dependents com ara ho som de l'escriptura i que la interface no serà una pantalla sinó que serà tot el món físic, tot el món real. No hi haurà una divisió món real/món virtual, estaran profundament integrats. (I en el present ja passa, els semàfors de Barcelona funcionen tots en xarxa!)
Una conferència simplement extraordinària, des del punt de vista del concepte i de la comunicació. És clar que Mr. Kelly és ni més ni menys que un dels fundadors de
Wired, la Bíblia en paper de la tecnologia. Busqueu les seves conferències a You Tube per fer-vos-en una idea. En acabar vàrem poder fer-li un parell de preguntes sobre quin era el paper dels museus en aquest món que descriu i ens va deixar filmar-lo així que quan tingui el vídeo ja us el posaré.
La reacció del públic va ser extraordinària, pràcticament tot universitaris, hi va haver gairebé una hora de preguntes, algunes xorres però moltes molt interessants i ,oh sorpresa, la majoria en bon anglès. Sembla que els nois de 20 anys saben parlar anglès. A la fi.
Dinar i a la tarda al Museu Episcopal de Vic novament la Sara Monaci. Ens va ensenyar el Museu del Cinema i com van fer un projecte experimental de PDA amb video, fotos i text com a element auxiliar de la visita. Interessant, els continguts una mica espessos, àudios, vídeos molt complets, peeeero que ens ha explicat que no va acabar de funcionar. En un museu del cinema, que a més és molt fortament escenogràfic, no hi ha gaire espai per a l'atenció a un dispositiu més com la PDA i significativament van comprovar (podien recollir les estadístiques dels moviments de la gent, que miraven, quant de temps!!!) que el més consultat era el text. L'experiment no va passar a la sèrie principalment pels seus costos massa elevats.
I després Alain ens va ensenyar el que feien pels grans museus del món. I un altre cop va ser una sorpresa. La qualitat de les audioguies que proposen és extraordinària pel que fa al guió i a la producció. Jo en vaig quedar directament enamorat. Ens va ensenyar els aparells però en realitat l'aparell no té importància, el que importa és el que se sent. Com a exemple extrem de la manca d'importància de l'aparell ens va explicar que per a ciutats grans on es fa difícil tornar l'audiguia, vendran per 20 euros un petit MP3 amb l'audioguia gravada a dins. I la gent se'l queda i se l'emporta a casa i si vol hi carrega la seva música. La màquina
ja no val res!
Ens va explicar que en una ciutat catalana una audioguia que val 4 euros per fer una ruta funciona molt bé i la gent la compra i una que val un euro d'un museu no acaba d'anar, per manca d'implicació del personal que la ofereix diu ell (i perquè no és tan necessària en el seu context, afegiria jo). I ens va explicar el seu projecte estrella, una mena de PDA propia de Antennaudio amb una interface molt simple i elegant i una combinació de so i imatges molt intel·ligent. Sempre la plantegen com un recurs que queda en segon terme respecte a l'experiència principal, la visualització de l'obra original, a la qual complementa per l'àudio i de quan en quan: "
Frida Kahlo tenia bla bla bla... a la pantalla pot veure una fotografia amb Diego Rivera... bla bla bla" una imatge, dues, sense reclamar l'atenció per a la pantalla, sense competir amb l'objecte original. Una implementació perfecta. I després recorreguts per nens, amb petits jocs interactius basats en les claus artístiques del quadre. Ens va explicar també aspectes més de negoci com que ara aquesta nova PDA la implantaran al Louvre, amb 1400! exemplars i que estan "preocupats" va dir Alain, però jo vaig entendre "acollonits". Perquè les condicions no són fàcils, paguen al Louvre per tenir la concessió, el personal, la venda, la recollida, tot, ho fa l'empresa. Si la gent les agafa, l'empresa guanya diners. Si no, en perd. I molts. Fins ara amb les audioguies tradicionals guanyaven diners. Ara amb la PDA... doncs ja ho veuran...
Com sempre moltes idees interessants, alguna estona avorrida i unes quantes trobades agradables amb companys de museus (Anna, ja t'ho vaig dir que valia la pena quedar-se a la última!)
Entrades
