Reflexions sobre Internet i el periodisme digital

Què fem amb el vídeo a Internet? Han de signar els periodistes a Twitter? Cada pàgina és una "home"? Aquestes són tres de les moltes preguntes que ens vam formular mútuament la Sílvia Llombart i un servidor l'altre dia compartint una estona. La Sílvia és una de les persones més clarividents que he trobat a l'hora de pensar cap a on hem d'anar en aquest negoci de la xarxa...

Every page is a landing page. Li comento les novetats de patrimoni.gencat, especialment la nova columna dreta, dedicada a novetats i 2.0 que apareix a totes les pàgines del portal, perquè creiem que cada pàgina és un lloc on el visitant pot arribar via cercador, enllaç, 2.0 etc. I ella em diu que hem de tractar totes les pàgines d'aquesta manera, donant més coses que la pura notícia o contingut. Se li han de posar al costat complements que l'enriqueixin. Més suggeriments per navegar.

Què fem amb el vídeo a Internet? La Sílvia em diu que ara encara estem fent TV amb el vídeo a Internet, que hem de trobar una nova manera de fer. Coincideixo plenament. Nosaltres ara fem molt bona TV però TV al cap i a la fi. El vídeo a Internet ha de ser diferent. No sé encara ben bé com... però ja ho trobarem.

Narrativa multimèdia. Una sortida és integrar els formats dintre del discurs. Em defensa que text, més vídeo més altres elements com els gràfics manipulables pels propis usuaris, han de ser coherents i encaixats entre ells. No val textos aquí i vídeos que no tenen res a veure allà. Ella creu que cal fer més gràfics i em parla de Google Chart, i jo a ella del projecte d'IBM Many Eyes. Em convenç de que les gràfiques són el proper camp en que hi haurà creació per part dels usuaris. I em fa pensar en la importància que tindrà llavors l'Open Data... com el de Gencat!

Li parlo de l'últim llibre que he llegit (el portava a la maleta!) Nivel 26, que integra cada dos o tres capítols un vídeo que has de veure a Internet. El llibre és una autèntica porqueria però l'experiència d'anar saltant del text al vídeo és molt interessant i és un camí amb un recorregut immens pel davant, en paper i en e-book/iPad és clar... I perquè no una clau per anar a un lloc físic (gps!) Les possibilitats són infinites.

Periodista multiformat? I si tot ho fa el mateix periodista? Doncs vol dir que ha de saber escriure, filmar i muntar un gràfic. Bon començament. I que ha de saber explicar una història amb aquests mitjans.

I al Twitter qui signa, el diari / mitjà / institució o el periodista amb noms i cognoms? Ajà... pregunta amb trampa... Ara pràcticament sempre signa la institució... però jo li defenso que crec que ha de signar el periodista... a Twitter i a tot arreu... La institució ha d'aconseguir un estil i una línia però dintre... el periodista. Ella em diu que ja no val llavors el de "retalla i enganxa" sinó que cal gent que sap el que vol dir i com dir-ho. Amb criteri. Citem exemples americans i un de casa, en Janquim del 3cat24. És clar que llavors el bon periodista té visibilitat i per tant una mica de poder... no el té el mitjà... cada periodista tindrà la seva "cartera" de lectors que s'endurà al seu darrera en possibles canvis professionals... Doncs sí, ves per on...

I més coses com ara el proselitisme (venda de moto) que hem de fer els d'Internet en els respectius àmbits, les eines de web semàntica, els projectes de futur... No vam parlar ni de mòbils ni de xarxes socials. Imagineu si ens queden temes per més converses...

iPads a Pompeia. Ui que guai...

L'arqueologia és un dels sectors del patrimoni que juntament amb la restauració de béns mobles s'han tecnificat més en la última dècada. Moure dades, dibuixos, fotografies... els portàtils són ja un estri obligat i la digitalització de les dades també. Hi ha però qui encara fa un pas més i aprofitant la nova joguina d'Apple, l'hipnòtic iPad, es plantegen aconseguir un procés de treball sense papers, digital des de l'inici comptant que la petita bèstia organitza les fotos, permet dibuixar directament, escriure, anotar sobre les fotos, moure bases de dades i a sobre la bateria et dura tot un dia sense endollar... arrrrggg perquè no se m'ha acudit a mi abans... Vull ser arqueòleg i excavar amb un iPad, arrrrgggg!!!! ejem... perdò...

La Universitat de Cincinnati té un projecte d'excavació a Pompeia pel qual han fet aquesta aposta, iPad com a eina de treball digital. I si és veritat el que diuen... és un encert espectacular. L'article on ho expliquen aquí en versió original i aquí traduït al català gràcies a Google. No us perdeu les fotos su-per-guai-chis a la pròpia web d'Apple i l'explicació/venda de moto a sota (i en català també...).

Gràcies mil a la Mariona Aragay de l'ICAC per difondre la història via Twitter. És una autèntica catalitzadora del canvi.

Càpsules 2.0: El Museu de Toulouse

Un tweet de Conxa Rodà em porta a mirar el Museu de Toulouse a Twitter i el seu espectacular projecte d'Internet, tot present a Netvibes. La última és un acord amb Wikimedia Commons per oferir les imatges del museu i que es carreguin a Wikimedia/Wikipedia. Ja us podeu imaginar quina és la meva opinió al respecte... i el que demanaria als museus del nostre país... ejem...

De Niaux a Joan Miró. L'art essencial

A la vida de tota persona sensible a l'art hi ha moments que queden gravats a la memòria com els talls d'un punyal que t'esquinça la pell i et deixa cicatrius per sempre més a l'ànima.

Aquell migdia a París quan, per error, el sol va inundar el quadre de Monet. El so de la campana enmig del silenci en una plaça immensa on milers de persones esperaven el Palio a Siena. El vertígen davant del quadre de Jackson Pollock al Moma o dels vermells de Rothko a la Miró.

I ara Niaux. El cop de puny a l'estòmac, el nus a la gola, l'aire que et falta quan enmig de la foscor, en la immensa sala negra, després de caminar gairebé un kilòmetre amb llanternes endinsan-te en les entranyes de la terra, de sobte s'obre un llum i veus allà davant teu, els animals, purs, vius, perfectes… et sents al costat dels homes que els dibuixaren fa 14.000 anys. Notes que els seus cors i les seves mans són encara el teu cor i les teves mans, res no ha canviat en l'essència de l'home en aquests milenis.

I quan surts de la cova, busques resposta a la pregunta. Perquè? Perquè allà, infinitament endis? Perquè els cavalls i els bisons sempre?

I llegeixes les diferents explicacions. Propiciar la cacera? La lectura estructuralista? no, no… I llavors arribes a Jean Clottes i la seva proposta del xamanisme, tan criticada per alguns, i pàgina a pàgina tot es desvetlla. Hi ha arguments poc sostenibles en la seva teoria però el fons, el motiu essencial d'aquestes pintures, de com són i perquè estàn allà es fa evident en la seva veritat. El xaman era la persona amb la capacitat de connectar amb "l'altre món" a partir d'un ritual que els transporta en esperit. Diferents pobles han fet perviure fins a temps recents aquest ancestre de les religions. La cova com lloc del ritus, com a entranya de la terra, com lloc màgic, amb parets  que il·luminades amb poc més que una torxa són un lleu tel entre el nostre món i el dels esperits. Imagines el ritus, tocar les parets plenes de formes, els esperits que venen a la ment del xaman i parlen per la seva boca davant de la resta de la tribu que l'acompanya. Homes al seu voltant, però nens també, potser futurs xamans al seu torn. I un cop ha passat tot, un cop el xaman retorna en si, com ell mateix repassa amb els dits les fissures de les parets, les vores que insinúen les formes animals i com amb traça infinita pinta els esperits que li han parlat, pinta les formes que ha vist, símbols purs, vius, essencials.

No són animals, són déus.

I setmanes després al despatx per un atzar has de posar-te davant d'un quadre de Joan Miró. I et toca fer una mica de recerca, llegir el que deia de la seva pintura, i repasses dibuixos preparatoris i mires un altre cop el quadre que has de fotografiar, les gruixudes pincellades negres, les petites sagetes a llapis...

I tot es fa evident un altre cop. És l'art en essència, el do sagrat de fer visible amb la potència d'un cor pur allò que és màgic, allò que és real més enllà del món físic amb una mà tensa com el metall o dolça com l'aigua.

És la mateixa ma del xaman.

L'essència de l'home no ha canviat en milers d'anys. I Joan Miró va ser l'últim xaman de la nostra tribu.

Desconnexió digital...

Bon dia a tots els seguidors d'aquest blog, especialment als fidels que em recorden que des del juny que no hi he escrit res!

Que estàs desconnectat? Em pregunten. I la resposta és que si. Que he escrit només quatre coses al Facebook i al Twitter i que fa temps que no repasso Internet a la recerca de novetats interessants. Durant el juny i el juliol per dedicació a la feina i a la família i durant l'agost per desconnexió voluntaria i total de la vida d'Internet. Necessitava mirar més lluny de la pantalla. Veure en analògic i no en digital. Mirar patrimoni cultural i natural sense pensar en com comunicar-lo via web, sense pensar en què fer a Twitter perquè la gent hi vagi. Simplement disfrutant com un visitant normal.

Arriba el setembre i tornem progressivament a la vida diària, a la recerca i a la difusió, amb les piles carregades i amb algunes idees noves provinents d'aquest mes de vida al món real.

Benvinguts!