No és estrany perquè Nina Simon és un dels referents per tots aquells que treballem a la cultura des d'Internet. Des del seu blog Museum 2.0 ha liderat una concepció dels museus diferent de l'habitual, lluitant a cada pam per unes institucions participatives a la xarxa, i des de fa un parel d'anys, per unes institucions que passin al món real l'actitud i l'obertura que tenen a Internet. Una proposta que ha sintetitzat en el seu llibre "The participatory museum" i que venia a presentar fa unes setmanes convidada pel Museu Picasso a fer una conferència i també un taller. A patrimoni.gencat vam aprofitar per fer-li una entrevista, que teniu més avall, al final del post.
Recomano... o millor dit, considero obligatòria... la lectura tant del blog de la Nina com del seu llibre per a qualsevol professional del patrimoni. La seva visió de la participació del públic en el museu no és en absolut naïf, valora la participació però no per se, ha de respondre a un objectiu. És bona? si. Però ha de tenir un sentit. Si no, no serveix. I després la seva formació (és enginyera!) la porta a buscar sempre el métode, la identificació del problema i la solució. I el seu llibre és un catàleg de propostes senzilles immediatament aplicables. Una mina.
El taller va ser d'aquells que es recorden, la veritat. No vam fer gaire teoria, ja l'haviem fet al matí a la conferència que va estar farcida a més d'exemples pràctics de museus que l'havien posat en marxa. Molt aviat ens va posar a treballar als assistents: feu una pregunta en un full i contesteu les dels vostres companys. Al cap d'uns minuts veiem quines preguntes funcionaven i quines no. La meva era molt bonica i interessant però donava com a respostes si i no. Error fatal. Això no ens diu res del visitant, ell no aportarà res. Aprendre fent. I vam seguir en grups amb una feina a la sala. El meu grup era d'excepció, ni més ni menys que Conxa Rodà (la culpable de tenir la Nina a Barcelona), la Sònia Lòpez del Macba i la Laura Solanilla de la UOC a més d'un servidor. La foto (© Museu Picasso) per demostrar-ho:
Per qui no se n'hagi adonat, La Nina, la Conxa i la Sònia, totes tres han guanyat en els últims anys el premi a millor web de museus del món al Congrés Museums and the Web... Un grup de luxe...
Tornant al que vam fer, havíem d'extreure una pregunta a fer al públic a la sala de las Meninas, i vam estar intentant entendre quina era l'essència del que estàvem veient. Picasso obsessionat pel quadre de Velázquez fins al punt de pintar-lo més de 40 vegades. Picasso com a bèstia imparable. Picasso com a destructor de la història de l'art. Picasso com a amant desesperat de l'art de veritat i per tant de Velázquez. La passió, l'obsessió. I neix la possible pregunta: que t'apassiona a tu tant com fer-ne 40 versions? I la Nina, a la realització com sempre. On poseu la pregunta? com es respon? com funcionarà?
Van ser només uns minuts però treballar amb cervells privilegiats com els que m'acompanyaven és un plaer que no s'oblida.
Si voleu més cròniques sobre la jornada mireu-vos la del blog del Museu Picasso, molt completa, amb vídeo i les fotos que van fer. El Janquim del 3cat24 també en va fer una bona crònica.
I finalment la Nina davant la càmara.
Entrades
