Els museus del segle XXI (actualitzat amb el podcast)

Conxa Rodà, que cada dos per tres ens informa de coses interessants a Twitter, ens fa un breu resum en el blog del Museu Picasso de l'acte que ahir va "enfrontar" a Neil MacGregor, director del British Museum vs. Nicholas Serota, director de la Tate amb l'objectiu de saber com seran (ejem són...) els museus en el segle XXI. Les idees que ella considera més importants són:

- El futur dels museus és Internet, i es transformaran en organitzacions multimedia.
- L'audiència dels museus serà mundial i els museus seran el lloc on la gent intercanviarà idees.
- El museu serà editor i serà difusior (broadcaster)
- Els conservadors hauran de treballar tant per Internet com ho fan ara per les exposicions.
- El repte actual és millorar la comunicació entre conservadors i públic.

Però millor que llegiu el seu article i també les cròniques del Guardian i del blog Social Media and Cultural Communication.

Ja està disponible el podcast de la sessió aquí.

De la lectura de les dues cròniques m'impressionen unes quantes coses.

Que el debat tingui lloc a la London School of Economics i que el moderador sigui de la BBC ens diu quina és la posició dels grans museus a UK: totalment central.

Que els directors d'institucions tan "conservadores" com aquests dos grans museus tinguin tan clar el que està passant i cap a on cal anar. I no parlen per parlar, les seves webs, especialment la Tate ja fa molts anys que és un exemple per tots els que pretenem fer cultura a Internet.

Que pressionin tan fort per la transformació dels conservadors de museus. Que quatre frikis dintre dels museus fem web, vale, però declarar que els conservadors han de posar el mateix esforç en la producció on-line que en la que fan ara a les sales... I que la seva tasca serà noves maneres de contacte amb el públic...

Del món físic també se'n va parlar, i van apostar clarament per potenciar les exposicions de grans obres a la Xina, a l'Àfrica o Sudamèrica... Interessant com a model de gran esdeveniment que pensàvem una mica desfassat. Per al marketing, la bomba, per a les obres... ja en parlarem, tot i que remarquen els avenços en el transport. Imaginem "500 obres mestres del British" Expo de gira per la Xina, Japó, Corea, Indonesia... $$

Que tinguin aquesta voluntat de lideratge. Diuen (saben) que qui entri primer i més fort en aquesta nova concepció del museu serà qui tindrà l'autoritat a partir d'ara. Seran els museus "respectats", els líders. I que els que no hi entrin... quedaran per sota de la famosa escletxa digital.

Foto: British Museum roof de Neilhooting a Flickr

Obama, Internet i els museus

També aquí l'Obama? Doncs si, i no és la primera vegada. En podem treure cap ensenyament de la victòria d'Obama la gent de museus? Bé, potser si...

Primer podem aprendre a explicar història i que arribi directe al moll de l'os de la gent. Com en l'exemple que ha posat avui en el seu últim discurs de la dona d'Atlanta de 106 anys que ha votat en una pantalla tàctil. "Va néixer només una generació després de l'esclavitud, un temps sense cotxes al carrer ni avions al cel, quan una persona com ella no podia votar per dues raons, per ser dona i pel color de la seva pell, i aquesta nit penso en totes les coses que ha vist en aquest segle d'Amèrica, el dolor i l'esperança, els problemes i el progrés..." i segueix amb les sufragistes, amb el New Deal, amb Pearl Harbour, amb Martin Luther King, amb l'arribada a la Lluna, amb la caiguda del Mur de Berlín i "enguany, en aquestes eleccions, ella ha tocat una pantalla i ha votat" Freeman Tilden n'hauria estat orgullós.

I també podem aprendre algunes coses del que ens espera als propers anys en la relació amb "el públic". Amb aquests joves que han votat massivament perquè han considerat que Obama era un dels seus, perquè els parlava en el seu idioma, de coses que els interessen i en els mitjans que ells utilitzen. La triple O, laObama Online Operation és molt més que penjar un perfil a Facebook, és la comunicació massiva que veurem en els propers anys. I la gent ha respost de forma entusiasta, increïble, amb milers de voluntaris, amb milions de dòlars en donacions individuals, per una raó simple i poderosa, perquè els ha donat una via per participar d'aquest moviment. Ell és un magnífic orador, sembla absolutament sincer en el que diu. I la gent l'ha cregut. I la seva maquinària electoral estava enfocada a rebre amb els braços oberts milers de persones que voldrien "fer alguna cosa", trucar als amics, ajudar gent gran a registrar-se, fer vídeos de suport i penjar-los al YouTube, donar una petita quantitat...

Els immigrants digital vam néixer amb les televisions i els diaris com a paradigma, rebre informació i votar cada quatre anys. Els joves han nascut a Internet, on el paradigma és la creació i l'intercanvi, no el consum. Quan alguna cosa els mou, volen participar, volen formar-ne part. Això és els Estats Units d'avui i és la Catalunya d'aquí a cinc anys. Els joves volen FER.

Els museus i les entitats patrimonials tindrem una oportunitat molt gran en la relació amb aquesta nova generació. Mantenim encara el prestigi de treballar pel bé comú, per la societat. Podem explicar-los coses que els interessaran, podem oferir-los participar dels nostres objectius i de la nostra tasca. Però haurem de parlar el seu idioma i en els seus canals. I, sobretot, haurem de ser sincers. No val convidar-los a presenciar els nostres actes, ells voldran FER els seus actes dintre del nostre moviment. S'obre un temps per un nou voluntariat molt més nombrós i heterogeni, amb una organització diferent, amb regles noves. Si som capaços d'integrar-lo, serà bona part del nostre futur. Si ens tanquem i el rebutgem, passarem a ser una cosa del passat.