De la part de navegació per les sales del museu no em sembla que calgui destacar res, és un Street View normal, que simplement serveix per a moure's de quadre a quadre en l'espai.
De les gigafotos en canvi si que cal dir coses. Més enllà de la qualitat d'imatge extraordinària, de la magnífica interfície, netíssima amb informació breu però profunda en un panell a la dreta, l'autèntica novetat i que sembla que ha estat un èxit, és la possibilitat de fer retalls de les imatges, generar una galeria i compartir-la amb els teus contactes de Twitter i Facebook. És prou fàcil com per fer-ho i generar aquell moviment de l'art de mà en mà, de persona a persona que en definitiva busquem els qui fem difusió del patrimoni. L'equació és perfecta: l'usuari remena, fa zoom, descobreix, se sorprèn i comparteix. Quina enveja, saber fer tan bé les coses com per provocar que la gent faci aquest petit pas, dir-li a un amic, mira, les llums de Rembrandt.
I com influeix aquest projecte en el futur de la presència dels museus a Internet. Aquí deixo la paraula a Nancy Proctor, una de les persones més clarividents del sector, que reflexiona justament sobre això.
Actualitzo amb enllaços a articles sobre el projecte:
The Guardian
Madpixel
Tate
New York Times
Bloomberg (¡?)
Entrades
