Twitter s'està convertint de forma molt ràpida en una eina que serveix a cada persona per una cosa diferent. Per filtrar la informació infinita d'Internet gràcies a seguir només el que proposa gent interessant, per estar informat al segon de la última notícia... per fer xarxa... i ara per fer història!!!
No sé realment com ha nascut, però de sobte ens trobem amb #historiadors20 em sembla que fruït de la iniciativa d'uns quants historiadors 2.0 com Dani Cortijo, Xavier Carmaniu i Jordi Bonvehi, però el cas és que de sobte seguint aquest canal a Twitter es poden fer preguntes sobre història i aquests joves professionals les responen, i tots aquells que escriuen tenen un nou mitjà de difusió que ben segur que anirà creixent... història 2.0? Doncs sí...
Actualització de 13 d'abril: Una crònica de com va sorgir aquest invent al blog El Tren de la Història gràcies a Xavier Carmaniu.
Hem dit en diverses ocasions en aquest blog que els elements del 2.0 no només afecten a la difusió sinó que tard o d'hora afectaran també a la manera de fer recerca. Doncs ja en tenim un exemple. És de casa nostra i és extraordinari. En Jordi Voltas i Aguilar ha enfocat la seva tesi de recerca sobre l'arquitecte Domènech Estapà d'una forma singular, totalment contemporània i 2.0: obrint la recerca a la participació i vehiculant-la a través d'Internet.
La investigació se centra en l'església de Sant Esteve Sesrovires que va ser construïda de forma molt més simple al que preveia el projecte de Domènech i Estapà. L'objectiu es intentar interpretar els plànols fins a construir un model complet en 3D de l'església projectada. Un exercici que sembla rutinari però que en cada detall demana preguntar-se pels materials, pels volums, per les decoracions... aquesta línia és un bordó cap enfora o un retall cap endins?
Un model nou a explorar, basat en la participació oberta i en l'intercanvi front a la investigació solitària i sense publicitat... Nous temps també per la recerca...
Google entra a cada casa com les cartes per la xemeneia de Harry Potter, arrassant. Després d'algunes primeres proves de gigafotos lligades a Google Earth, molt espectacular però poc utilitzable, acaba de publicar un extraordinari projecte Google Art Project, on combina la fotografia d'altíssima resolució d'obres d'art amb el passeig per algunes de les sales dels museus. A patrimoni.gencat fa uns anys que ho estem fent, amb algunes imatges tan espectaculars com la gigafoto de Sant Climent de Taüll o la panoràmica de l'Hospital de Sant Pau. Però Google és Google i ells ho fan, com tot, a lo grande: 17 museus i centenars d'imatges en alta resolució a més d'una interfície netíssima i totalment funcional.
De la part de navegació per les sales del museu no em sembla que calgui destacar res, és un Street View normal, que simplement serveix per a moure's de quadre a quadre en l'espai.
De les gigafotos en canvi si que cal dir coses. Més enllà de la qualitat d'imatge extraordinària, de la magnífica interfície, netíssima amb informació breu però profunda en un panell a la dreta, l'autèntica novetat i que sembla que ha estat un èxit, és la possibilitat de fer retalls de les imatges, generar una galeria i compartir-la amb els teus contactes de Twitter i Facebook. És prou fàcil com per fer-ho i generar aquell moviment de l'art de mà en mà, de persona a persona que en definitiva busquem els qui fem difusió del patrimoni. L'equació és perfecta: l'usuari remena, fa zoom, descobreix, se sorprèn i comparteix. Quina enveja, saber fer tan bé les coses com per provocar que la gent faci aquest petit pas, dir-li a un amic, mira, les llums de Rembrandt.
I com influeix aquest projecte en el futur de la presència dels museus a Internet. Aquí deixo la paraula a Nancy Proctor, una de les persones més clarividents del sector, que reflexiona justament sobre això.
Els mestres haurien de fer com el tinent Daniels, dirigir i repartir la investigació. El tinent Daniels, prim, negre, impecable amb la seva corbata crema... En Pryzbylewski, el noi blanc sempre amb la carpeta a la ma, farà qualsevol cosa per no marxar del seu costat...
El meu amic Dani portava dies parlant-me d'una sèrie que estava veient, policíaca, molt lenta, bona, però bona bona de veritat. Em va passar la primera temporada de The Wire i me la vaig empassar sencera. És el millor que he vist mai provinent de la televisió. Un equip d'investigadors que es dediquen a destapar els negocis de la droga i la corrupció a Baltimore sota la direcció del tinent Cedric Daniels.
Hi vaig pensar dissabte al matí, mentre visitàvem l'Institut la Sedeta en funcions paternals i mantenia una interessantíssima conversa amb la Maria Teresa, la professora de ciències sobre la introducció dels ordinadors a les aules. Em deia que hi veu coses bones i dolentes. Que no ho acaba de veure clar... però que ja troba a faltar les eines multimèdia quan treballa ara amb llibres. I jo li explico el que porto pensant fa mesos, després de diversos contactes amb el món educatiu. Que posar ordinadors a l'aula és posar-hi una bomba sota el model de relació que hi ha hagut fa 500 anys entre professor i alumnes, tot i que molta gent sembla que no se n'adoni. Fa pocs dies un professor es queixava a televisió que des de dalt de la tarima no sabia que miraven als portàtils els nens... Si hi ha ordinadors no hi pot haver tarima! ni taules mirant totes a la pissarra! No ho veuen? La classe física com la coneixem està morta. Les taules en grups i el professor passejant. Un professor que no dóna continguts, sinó que planteja preguntes i encarrega investigacions a cada grup ha de configurar l'espai d'una altra manera. Ha de fer com Daniels.
Com Daniels.
Els arxius britanics ho han descobert i Andrew Payne ho explicava al DISH 2009. Don't illustrate, INVESTIGATE!
Al tinent Daniels a The Wire li donen un grup d'aparents inútils. Potser el pitjor és Pryzbylewski, l'endollat pel seu sogre Valcheck. Daniels clava a la pissarra les fotos i les pistes, planteja les preguntes a resoldre i poc a poc treu de cadascun les seves virtuts, tots participen, tots aprenen. Pryzbylewski, apartat del carrer per ser un pèssim policia, per primer cop demostra la seva utilitat, de fet demostra un cervell privilegiat per desxifrar codis. Entre tots la xarxa de coneixement es va fent més espessa sobre la pissarra fins que troben molt més del que buscaven.
I quan el seu sogre, carregat de medalles, intenta retornar-lo al seu destí rutinari, quan el vol treure del costat de Daniels, Pryz esclata.
Estic segur que hi ha ja professors que fan el que feia Daniels. I els seus alumnes aprenen com mai. I demostren com mai. I no voldran tornar mai més una classe amb tarima.
"En aquesta sala hi ha el futur dels museus catalans a Internet" Això em va dir una amiga després de fer una mirada a la munió d'assistents a la conferència de Nina Simon al Museu Picasso. I era estrictament real. Hi havia pràcticament tothom que ha fet alguna cosa en aquest sector...
No és estrany perquè Nina Simon és un dels referents per tots aquells que treballem a la cultura des d'Internet. Des del seu blog Museum 2.0 ha liderat una concepció dels museus diferent de l'habitual, lluitant a cada pam per unes institucions participatives a la xarxa, i des de fa un parel d'anys, per unes institucions que passin al món real l'actitud i l'obertura que tenen a Internet. Una proposta que ha sintetitzat en el seu llibre "The participatory museum" i que venia a presentar fa unes setmanes convidada pel Museu Picasso a fer una conferència i també un taller. A patrimoni.gencat vam aprofitar per fer-li una entrevista, que teniu més avall, al final del post.
Recomano... o millor dit, considero obligatòria... la lectura tant del blog de la Nina com del seu llibre per a qualsevol professional del patrimoni. La seva visió de la participació del públic en el museu no és en absolut naïf, valora la participació però no per se, ha de respondre a un objectiu. És bona? si. Però ha de tenir un sentit. Si no, no serveix. I després la seva formació (és enginyera!) la porta a buscar sempre el métode, la identificació del problema i la solució. I el seu llibre és un catàleg de propostes senzilles immediatament aplicables. Una mina.
Per qui no se n'hagi adonat, La Nina, la Conxa i la Sònia, totes tres han guanyat en els últims anys el premi a millor web de museus del món al Congrés Museums and the Web... Un grup de luxe...
Tornant al que vam fer, havíem d'extreure una pregunta a fer al públic a la sala de las Meninas, i vam estar intentant entendre quina era l'essència del que estàvem veient. Picasso obsessionat pel quadre de Velázquez fins al punt de pintar-lo més de 40 vegades. Picasso com a bèstia imparable. Picasso com a destructor de la història de l'art. Picasso com a amant desesperat de l'art de veritat i per tant de Velázquez. La passió, l'obsessió. I neix la possible pregunta: que t'apassiona a tu tant com fer-ne 40 versions? I la Nina, a la realització com sempre. On poseu la pregunta? com es respon? com funcionarà?
Van ser només uns minuts però treballar amb cervells privilegiats com els que m'acompanyaven és un plaer que no s'oblida.
Entrades
